Dissabte. Immortal Peratallada

Passeig per Peratallada, transformat en un amable museu medieval turístic amb restaurants, botigues d´originalitats i, per sobre de tot, l´Angelo, la gelateria que els Corvitto de Torroella tenen també en aquest indret, amb el millor gelat de nocciola que segurament es pugui llepar fora d´Itàlia, i que tot sol justifica la visita. Deixant de banda els gelats d´anxova, gambes, gaspatxo i altres excentricitats.

L´únic senyal de vida quotidiana al poble-museu de Peratallada són les escoles velles, on hi arribo casualment, transformades avui en el taller de manualitats del poble espectral de Forallac.

El cementiri, situat al costat de l´església de Sant Esteve, confirma que a Peratallada ja no hi viu ningú, o com a mínim no s´hi enterra ningú des dels anys vuitanta del segle passat, segons delaten les làpides majoritàriament nues de flors. Llevat que sigui un poble poblat per immortals.

Diumenge. Víctimes del masclisme

Al llibre La intrusa, Monika Zgustova desenvolupa la teoria que el masclisme de l´època va convertir la dona de Salvador Dalí i de Paul Éluard -també amant de Max Ernst-, Elena Diákonova, Gala, en una «harpia». L´escriptora defineix Gala com una dona misteriosa, complexa, avançada als seus temps, culta, lliure i, sobretot, fonamental per a la brillant trajectòria dels tres personatges.

Aquest masclisme sempre ha consistit a propagar la idea que les dones d´homes brillants han estat harpies o putes. Un cas similar a Gala seria Yoko Ono, una artista colossal acusada durant dècades d´haver matat els Beatles i de curtcircuitar el talent de John Lennon. Personalment crec que el Double Fantasy, amb la participació de la Yoko, és un dels discs més fascinants de la història. Durant tres dècades, de Gala només n´he sentit a parlar malament per part de gent de l´Empordà. Exceputant la gent que la va conèixer de veritat. En realitat, la llegenda negra de la russa la van construir fonamentalment gent que no la coneixia.

Llibres com La intrusa esdevenen absolutament necessaris per fer justícia a aquestes grans víctimes del masclisme.

Dilluns. Auditori de Girona

És absolutament inaudit que una instal·lació de la importància i transcendència per a la ciutat com és l´Auditori-Palau de Congressos de Girona no tingui una directora o director i, per tant, un lideratge i un far. Aquesta absència explica que s´hagi arruïnat i que l´Ajuntament hagi hagut de sortir al seu rescat econòmic abans que el declarin en ruïna (concurs de creditors).

Un lideratge que hauria de servir per pensar i atraure esdeveniments i fer-lo rendible i competitiu, tal i com estava pensat en èpoques del darrer director que va tenir, en Ramon Barnusell, a qui l´Ajuntament de Girona es va carregar perquè es volien estalviar un sou i perquè els regidors pretenien intervenir directament en la seva gestió demostrant, amb el pas d´aquests anys, que en política no hi ha res més perillós que els aficionats.

Dimarts. L´estupidesa popular

Tot el que passa al voltant del futbol és exagerat i excessiu. Una mostra n´és l´inacabable sortida del Barça a l´estil Sopa de Cabra d´Andrés Iniesta. El migcampista va fer una inacabable i fatigosa gira de comiat, amb entrevistes, especials televisius i radiofònics, on s´ha afalagat aquest personatge que, personalment, trobo exigu, i exaltant els seus valors, com si el paio fos Noam Chomsky.

Una altra mostra és Pablo Machín, que aquests dies va marxant a poc a a poc de Girona i ha desfermat espontanis homenatges. Polítics que van canviar la ciutat, artistes, escriptors... mai han rebut un homenatge que mínimament s´acosti a això. El detractor més mordaç sobre el que representa el futbol va ser Jorge Luis Borges, que durant la dècada dels 70 va pronunciar aquesta sentència: «el futbol és popular perquè l´estupidesa és popular». El futbol és un joc divertit i un negoci planetari però intentar convertir en herois i referents del comportament humà els seus protagonistes és una bajanada còsmica.

Dimecres. PP en liquidació

Amb l´enfonsament del govern Rajoy, s´accentuarà la liquidació del PP a Catalunya, que es queda sense càrrecs ni llocs de treball per repartir. Aquesta circumstància, sumada a l´escassa presència que tenen en ajuntaments, diputacions i Parlament, i al sorpasso electoral que li està fent per la dreta i per la dreta extrema el partit Ciutadans, posa el PP en perill d´extinció a Catalunya. Un munt de càrrecs del PP es quedaran al carrer en els propers dies, convertint-lo en aquella AP menuda, insignificant i sense cap mena d´influència a Catalunya, durant els anys 80 del segle passat.

Dijous. Bon vent, Enric!

Cau Rajoy i, amb ell, el virrei de pa sucat amb oli, Enric Millo, que segons sembla no tindrà temps de reunir-se amb Marta Madrenas per parlar de res, llevat que li demani audiència a alcaldessa de la seva ciutat per si vol fer una reforma i ampliació de la cuina de casa seva, ara que tindrà més temps per a aficions i tasques domèstiques.

Enric Millo, l´autor intel·lectual del disseny de l´assalt policial de l´1 d´octubre, ha exercit de delegat del govern com ho feien els arrogants governadors civils caribenys d´èpoques de florets, pirates i corsaris. L´home que ha convertit la por i l´amenaça en la seva forma d´administrar la Catalunya del 155.

Un personatge luctuós que, segurament, es passarà la resta dels seus dies a Girona o a on sigui, intentant explicar que sense ell l´1 d´octubre hauria estat un carnisseria. De fet, ja fa temps que ho intenta en privat però sense massa èxit. Però no l´enterrin. Pot reaparèixer amb el mateix PP o amb Ciutadans. Els escrúpols no són cap limitació per a l´antic home de Duran Lleida.

Bon vent i foc al cul!, com deia l´àvia.

Divendres. L´esperit Francisco

Amb l´arribada del PSOE al govern d´Espanya, la figura del delegat del govern a Catalunya, esdevé tan estratègica i important com qualsevol ministeri o vicepresidència. Ha de ser una dona o un home tolerant, respectat intel·lectualment i amb saviesa política. No pot ser un pinxo de Twitter. Venen moments igual de durs i els haurà d´afrontar fent tot el contrari del que ha fet Enric Millo.

La mateixa regla de tres, els socialistes l´hauran d´aplicar als nous subdelegats, com el de Girona, que en els anys del PP ha tingut un home amb una relació perversa amb l´ampolla i l´actual, que és el llavero d´Enric Millo.

Els socialistes han de recuperar l´esperit de Francesc Francisco-Busquets, un home que creava i es partia la cara pel territori i que va ser el millor representant de l´Estat que mai ha tingut Girona. El PSC encara reté algun perfil com aquest.

Encara que res és igual que en aquella època i no deixa de ser un càrrec enverinat i perillós segons evolucioni el procés. El que no han de tenir els socialistes és la temptació de posar cap figura estrident i ressentida. D´aquests també en té. Seria un greu error en un temps que el que cal és apagar i no atiar incendis.