03 de juny de 2018
03.06.2018

Sant Mateu del Montnegre

03.06.2018 | 06:30

Les Gavarres poden ser prou feréstegues. Parlo de les Gavarres que baixen i pugen i baixen des dels Àngels cap al sud-oest, perquè les que declinen cap a mar, cap a Mont-ras o cap a la Bisbal tenen el perfum de la domesticació. Quan es retiren als boscos de tall antic, difícils de travessar, poblats d´aquella manera, les Gavarres m´agraden més. Entre Madrema­nya i Llambilles hi ha una boscúria atapeïda. I fa segles que cova el millor suro de l´univers.
Fa uns dies vaig tenir la sort de conèixer un home que sap pelar suros (Sendu, 62 anys mal comptats). Ens va rebre al mas Cebrià, que abans s´havia dit mas Ullastres. La casa és de principis del XVIII i s´alça prop de Sant Mateu del Montnegre. No gaire esponerosa, té la particularitat que ha estat habitada ininterrompudament, des del primer dia. Ens hi va dur un gran bosquetà i també pelador de suro, Eloi Madrià, un home que sap més coses de les que té temps d´explicar. L´avinentesa també va ser possible gràcies a la Maria Piferrer, que treballa al Consorci de les Gavarres i té l´objectiu de preservar, documentar i afuar un món que diuen que s´acaba.
Tronava. De tant en tant queia una gotellada, tan habitual quan la primavera era la primavera. Llampegava que donava gust. L´indret fimbrava.
Sota un suro prou gros, Sendu i Eloi van enraonar dels temps d´abans i del present i del futur. Van dir paraules que no recorda gairebé ningú: rebaixinc, perica, rusquer, panna. Vaig saber que al suro quan se´l pela se li deixen els unglots.
En acabat vam dinar al mas. Embotits garrotxins, patates rosses, vi de la casa (vi de debò, aspre, per dinar i no pas per fer el mec als vernissatges), botifarres i llangonissa. La mare d´en Sendu (92 anys) presenta la vivacitat de la gent amb escorça i guerra. Operada diversos cops, anciana, ens va parlar dels metges d´abans, i quan li dèiem plasenteries ella ens responia que «jo no serveixo ni per fer caldo.» L´humor, la intel·ligència del pagès és insuperable.
En acabat me´n vaig tornar a Barcelona. A ciutat. Vaig fer la carretera que des dels Àngels mor a Quart. El llustre de la pluja feia brillar els suros. Vaig aixafar una serp amb el cotxe. Vaig deixar enrere Sant Mateu del Montnegre i tot aquell sistema arcaic, a la baixa. Els veïns d´en Sendu i de la seva mare són alemanys. Els masos s´arreglen, s´enjardinen. Aviat un hort serà una cosa de bojos.
No escric un panegíric sobre el món d´ahir. Eloi Madrià ha muntat una colla per continuar traient el suro de les Gavarres. Inclou un magrebí que en sap un niu. També compta amb en Sendu. I saben dinar i enraonar –és a dir que ho saben tot. Jo tornava a la capital pensant que, enllà de les trifulgues polítiques, de país en tenim un de ben sencer, en letargia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema