03 de juny de 2018
03.06.2018

La vellesa com un arrest domiciliari

05.06.2018 | 16:44

Alba C. viu sola en una cinquena planta del carrer de les Hortes de Girona. Té 87 anys, el pis ple de marcs de fotos en blanc i negre, i un gat al qual el metge que la visita anomena Garfield, m'explica, per l'entrat en quilos que es troba, ros a ratlles, tan gran com la seva propietària. Les fotos en blanc i negre donen la primera pista de la solitud de la resident. Tots els seus afins o han mort o són massa grans. A causa de la seva edat, i que l'edifici en què viu no té ­ascensor, roman tancada entre quatre parets.

El cas d'Alba C. no és un cas aïllat. Jesús Q. viu en un dels edificis de Riu Güell, tan a prop d´avinguda President Tarradellas, una de les artèries de més trànsit de la ciutat, que encara a aquesta distància, més de dos-cents metres, obrir una finestra és com amarar-se en gasolina. El seu mobiliari combina marcs en blanc i negre amb les fotos a color de la seva família. Des de fa poc, assegura, és besavi i, amb 94 anys, lamenta haver sobreviscut a la seva dona, morta fa dos anys. El seu passatemps preferit és fer reproduccions de cases de pagès amb diferents materials que li fan arribar els seus nets. No hi ha ascensor al seu edifici i, com Alba C., li és gairebé impossible sortir de casa. La resta dels seus fills treballa; més enllà dels caps de setmana, es troba sol i impedit de sortir de la seva reclusió forçada.

«És com un arrest domiciliari», diu Montserrat P., de 75 anys, veïna de Barri Vell. «Només que nosaltres no vam fer res, més que ser vells, i això, senyor periodista, ho seran tots, vostè també». La Montserrat viu en un quart pis del carrer Pujada del Rei Martí i, per haver de tenir cura del seu marit amb Alzheimer, qui necessita assistència les 24 hores, i que amb prou feines camina, li és gairebé impossible sortir de la llar. Fins fa poc li havia estat permès l'accés a Puig d'en Roca, al Pavelló d'Ajuda Social, però només va ser per tres mesos, al cap dels quals va haver de tornar a la llar.

Els casos esmentats abunden a la ciutat a causa, en part, de l'envelliment creixent de la població, però també de falta d'ajudes, de les eternes llistes d´espera en concorreguts geriàtrics. Moltes persones grans passen els seus últims dies presos als seus pisos, embargats per l'aïllament social.

La solitud i el tancament de la gent gran és una realitat latent a Girona, sinònim de la manca d´empatia de la societat per la vellesa. Ens recordarem d´ella quan siguem vells, llavors ja serà tard.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema