04 de juny de 2018
04.06.2018

Espanya-Itàlia

04.06.2018 | 06:30

Entre Espanya i Itàlia hi ha cor­rents d´aigua que circulen de forma paral·lela. La seva condició, per exemple, de països centrals en la conca nord de la Mediterrània i de contrapès natural –encara precari– a l´eix París-Berlín; una cultura catòlica comuna que encara avui segueix marcant, en certa mesura, l´estructura social i econòmica; un segle XX amb relatives similituds, a més de la proximitat lingüística i la natural simpatia que existeix entre les dues nacions. L´economia italiana –impulsada pel pla Marshall i el potent teixit industrial del nord– va arrencar abans que l´espanyola, més dependent del turisme i de la posterior obertura als mercats que va suposar l´entrada a la Comunitat Europea. Des de llavors, però, tots dos països han anat convergint en renda per càpita –amb un lleuger avantatge espanyol, segons les últimes dades de l´FMI–, gràcies en gran mesura al prolongat estancament italià, el qual no es pot dissociar ni de l´hivern demogràfic que pateix des de fa dècades (igual que nosaltres) ni del profund desgast que han patit les seves institucions i la seva classe política.
Va ser a principis dels noranta quan la justícia italiana va posar en marxa una operació a gran escala contra la corrupció política, anomenada en aquell moment Mani Pulite (Mans Netes). Va suposar l´empresonament de desenes d´alts càrrecs, no pocs suïcidis, l´exili de Craxi i el final dels principals partits històrics del país –la Democràcia Cristiana, el Partit Socialista i, en certa manera, també del comunisme–, que van haver de reinventar sota noves sigles. La nostra jove democràcia l´observava des de la llunyania amb una certa incredulitat, tot i que en aquells dies ja començaven a sortir a la llum pública els primers casos de corrupció del felipisme i del PP autonòmic. La modernitat abraçava amb força a Espanya –eren els anys dels Jocs Olímpics de Barcelona, ??l´Expo de Sevilla, l´AVE i les pel·lícules d´Almodóvar–, just quan els diners europeus anaven a transformar les infraestructures del país. Va ser la ferma decisió d´Aznar qui al final va forçar que Itàlia entrés a l´euro, en gran mesura per no quedar darrere d´Espanya. Al nostre govern li agradava presentar-se en aquell temps com l´Alemanya del Sud, el soci fiscalment fiable que exigia la puritana Europa del Nord. Com passa amb tantes ficcions, va ser un miratge que va durar poc més d´una dècada.
Un quart de segle després de l´inici de Mani Pulite, resulta inevitable pensar que Itàlia no va saber resoldre la crisi interna que afectava la seva democràcia i que ha acabat deixant al país transalpí sumit en una llarga decadència econòmica i moral, a l´últim episodi –ja amb trets netament populistes i antieuropeus– assistim aquests dies a ocasió de la seva enèsima crisi d´Estat. Però el paral·lelisme històric ens condueix inevitablement a Espanya, que també s´enfronta des de fa una dècada a una successió de xocs –financers, territorials, de protesta social– i l´esclat del bipartidisme com a conseqüència del treball de la justícia contra la corrupció. El mirall italià és evident, així com el risc d´encarar un prolongat declivi. La dura condemna per al PP que ha suposat la sentència del cas Gürtel –a l´espera d´altres que estan per arribar– accelera la ruptura emocional amb el món d´ahir, mentre s´arriba a un nou consens que eviti l´entrada en un cercle viciós de caràcter antieuropeu i rostre caïnita. L´exemple italià hauria de servir precisament per no caure en l´error de pensar que les solucions equivocades serveixen per als problemes complexos.
Per descomptat la superposició de les crisis, unida a un sistema de partits polítics en reestructuració, dificulta l´adopció de consensos raonables. Però, fora de determinats principis, no hi ha respostes viables. Ni Espanya ni Itàlia poden permetre donar l´esquena a Europa i la moneda comuna. Ni Espanya ni Itàlia poden escudar-se en la inacció, en el llenguatge administratiu oa la burocràcia per afrontar els seus conflictes interns. Cap dels dos països pot abandonar el llenguatge comú del liberalisme moderat –aquesta garantia del valor de la pluralitat– darrere de la bandera demagògica i del populisme doctrinari. En l´etern conflicte entre els pocs i els molts, Espanya i Itàlia necessiten els millors. I això afecta tant la selecció dels nostres governants com la qualitat del debat públic.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema