Els brutals atacs de les tropes israelianes contra activistes palestins durant les darreres setmanes a la franja de Gaza ha estat una nova mostra de terrorisme d´estat per part del govern de Benjamin Netanyahu. Tancs, drons i franctiradors han disparat contra qualsevol palestí que s´ha intentat acostar a la frontera, matant més de 100 persones i ferint-ne més de 3.000 durant l´anomenada «marxa del retorn», una gran protesta per a recordar els 70 anys de la fundació de l´Estat d´Israel, una veritable catàstrofe, la nakba segons els palestins. Una nova revolta contra el cinisme d´un estat que, segons bona part dels seus dirigents es pretén constituir com la «primera línia del món lliure a la zona» (sic).

L´ocupació dels territoris palestins per part d´Israel es perllonga durant més de setanta anys, després que les tropes britàniques abandonessin el que durant diverses dècades havia estat un protectorat. El pla de partició del país entre hebreus i palestins, promogut per les Nacions Unides (ONU), es materialitzà en la creació de l´estat d´Israel, una decisió que no va ser acceptada ni per palestins ni pels estats àrabs veïns. Això comportaria la primera guerra àrab-israeliana, un conflicte que acabà amb la victòria del nou exèrcit hebreu, comandat pels caps dels antics grups armats hebreus («resistents» o «terroristes» com pugui ser avui dia Hamas), en el que hauria de ser l´inici de la gran diàspora del poble palestí.

La lluita contra l´ocupació va reforçar i apropar els principals grups polítics i militars palestins, amb la creació, l´any 1964, de l´Organització per a l´Alliberament de Palestina (OAP). Però malgrat la creixent resistència popular, l´exèrcit israelià desencadenà, l´any 1967, l´anomenada «Guerra dels sis dies», que suposà la invasió de Cisjordània i Gaza, els Alts del Golan sirià i la península egípcia del Sinaí, una ocupació que no ha estat mai reconeguda per l´ONU ni per cap organisme internacional. Israel ha promogut des de llavors l'establiment continuat de colons jueus a Cisjordània, fet que ha comportat cada cop més tensió entre les dues comunitats, i que portaria a la primera gran intifada (1987-1993), una insurrecció civil nascuda als camps de refugiats de Gaza i que s'estendria a la resta dels territoris, amb el balanç de més de 2.000 morts, la gran majoria palestins.

En plena intifada, el Consell Nacional de Palestina, presidit per Iàsser Arafat, líder del Moviment Nacional d´Alliberament de Palestina (al-Fatah) i de l´OAP, aprovà la declaració d´independència (1988), sobre la base dels territoris ocupats i amb la ciutat de Jerusalem com a capital, que evidentment Israel rebutjà. Malgrat tot, negociacions secretes conduïren a la signatura dels Acords d´Oslo de 1993 entre l´OAP i el govern hebreu, que comportaren la concessió d´una certa autonomia per als territoris de Gaza i Cisjordània. Va ser un acord fortament criticat, especialment pel Moviment de Resistència Islàmica (Hamas) i el Front Popular per a l´Alliberament de Palestina, el que portaria a creixents discrepàncies amb els seguidors d´Arafat, fins llavors el principal grup de la resistència, un Arafat que, malgrat tot, es convertiria en el primer president de l´anomenada Autoritat Nacional Palestina.

Durant els anys 2000-2005 tingué lloc la segona intifada, enmig d'una dura repressió i la proliferació de nous assentaments il·legals als territoris ocupats, a més d´una provocadora visita del llavors primer ministre hebreu Ariel Sharon a l´esplanada de les mesquites de Jerusalem. Una revolta amb un balanç de més de 4.000 morts, un cop més la gran majoria palestins. Tanmateix l´Autoritat Palestina, especialment a partir de la mort d´Arafat l´any 2004, anà caient progressivament en un cert descrèdit, per la seva mala gestió i els nombrosos casos de corrupció, el qual va fer créixer la popularitat de Hamas. Fent un pas més en la seva política d´apartheid, Israel inicià l´any 2002 la construcció del mur de Cisjordània, que aïllava gran part dels territoris ocupats i permetia els hebreus annexionar-se nombroses terres. Mentrestant, l´ascens de l´islamisme radical s´anà consolidant, especialment a Gaza, fins al punt de produir-se un greu conflicte armat que va acabar amb l´expulsió de Fatah de la franja i l´existència, de facto, de dos governs paral·lels a Cisjordània i Gaza, malgrat la presidència formal de Mahmud Abbas sobre el conjunt dels territoris ocupats, enfrontaments que s´han perllongat fins al 2017.

Durant l´última dècada, Israel ha continuat aplicant a Palestina la mateixa política. Així, durant el conflicte de 2008-2009 varen morir més de 1.300 palestins, entre ells nombroses criatures, dones i persones d´edat avançada (també 13 israelians, gairebé tots soldats). Pocs anys després, durant el conflicte de 2014, també a Gaza, hi van deixar la vida més de 2.300 palestins (per 70 israelians, la pràctica totalitat militars). Durant aquestes dècades, els sionistes han destruït desenes de milers d´habitatges, l´aigua potable és molt escassa i l´electricitat està molt restringida, a més d´existir greus limitacions per a la mobilitat entre els territoris de majoria palestina. La suposada neutralitat en aquest conflicte, sobretot d´alguns països europeus, juga clarament a favor dels israelians i en contra del poble palestí, perquè cada vegada és fa més difícil la possibilitat material d´una Palestina independent, geogràficament homogènia i amb una certa continuïtat territorial. Hi ha qui pretén defensar Israel acusant els seus enemics d´antisemitisme, quan la veritat és que el sionisme ha acabat tancant el palestins en veritables guetos, no massa diferents dels que els jueus van patir durant els primers anys del nazisme, no massa diferents tampoc dels bantustans sud-africans durant el règim supremacista que va donar nom a l´apartheid.