Vaig anar a París i la vaig trobar plena de forats: els forats de la meva biografia. Cada dos passos queia a l´interior d´un d´ells. A la nit vaig passar prop de la torre Eiffel, que estava il·luminada com un arbre de Nadal de la botiga de xinesos del meu barri. Des de la seva cúspide, la llum d´una mena de far es projectava sobre la ciutat. Molt grandiloqüent, com l´ull d´un Polifem col·locat en el centre de la pobra Europa (entengui´s «col·locat» en més d´un sentit). L´endemà em vaig acostar a Notre Dame i vaig ensopegar amb una gentada enorme que feia cua per visitar-ne l´interior. Una cua absurda, del mateix tipus de la que pots trobar en una atracció qualsevol de Disneyworld. Desanimava, és clar, de manera que vaig voltar la catedral observant atentament les gàrgoles, que semblaven vives. Curiosament, no hi havia ningú contemplant-les, potser perquè per a això no calia fer cua.
Vaig baixar després vorejant el Sena fins a la Rue Dauphine, en la qual em vaig introduir per seure en un cafè a llegir el diari. Vaig pagar sis euros per una tassa d´aigua calenta (ni tan sols bullent) i una bosseta de te. Va ser llavors quan vaig començar a veure els forats de la meva biografia. La meva existència estava recorreguda per túnels que connectaven llocs molt allunyats entre si temporalment. Però no era capaç de veure el que havia passat al mig. Com quan recorres una ciutat a través dels seus embornals. Vaig pensar que la vida tenia una mica de parc temàtic, com el París amb el qual m´havia trobat en buscar ingènuament el de la meva joventut.
Vaig mirar al seu voltant i vaig intuir que tots els que érem al cafè érem en realitat actors involuntaris d´aquest parc. Obrers d´aquest parc en el qual, lluny de pagar-nos un salari, ens treien els fetges per fer paté que posaven d´aperitiu als turistes japonesos. Sis euros, sis, insisteixo, per una tassa d´aigua tèbia i una bosseta d´herbes. Vaig comprendre de sobte el que estava passant amb el centre històric de les ciutats europees i amb els que quèiem en la temptació de visitar-les per omplir els forats negres de la nostra existència. Crec que es diu «gentrificació». Estem gentrificats, és a dir, fotuts.
