Madrid s´està convertint en la capital dels ensurts. A la ribera del Manzanares sembla que només visquin entre escàndols de corrupció, màsters inexistents, la seva incapacitat per espanyolitzar els nens i nenes de Catalunya, jutges incapaços d´imposar la seva «casta» a Europa, governs despatxats per coalicions forjades per damunt de la mida de l´escrot ... i ara, per si encara no tinguessin prous mals de cap, va i els plega l´entrenador del «seu» equip de futbol, sens dubte el millor del món. I més ara, que ha guanyat la tretzena Copa d´Europa. És clar que tampoc ha d´estranyar tant, perquè el míster dimissionari és francès, un «blandengue». Òbviament, un/a espanyol/a «comme il faut», mai plegaria per ell/a mateix/a d´un càrrec tant ben remunerat.

L´altre dia vaig quedar bocabadat. L´equip «merengue» acabava de tornar de Kíev amb la flamant «orelluda» i, com és normal, es va posar a celebrar la seva inqüestionable (i al final també merescuda) victòria pels carrers de la capital. Milers i milers de madrilenys els acompanyaven a la seva rua. Fins aquí, tot normal. El que em va deixar bocabadat, fou el fet que una cadena de TV privada d´abast estatal, va alterar tota la seva programació del dia, per oferir, minut a minut i fins a la sacietat, l´exaltació del madridisme per tot Espanya. No conec cap país civilitzat del món, cap, en què tots els ciutadans, inclosos els milions de seguidors dels altres equips nacionals, competidors directes a qualsevol títol, haguessin pogut rebre un ruixat partidista semblant. Quan el Barça, el Bayern, el Chelsea, l´Ajax o el Milan han guanyat el Campionat Europeu en el passat, la celebració sens dubte ha donat peu a reportatges més o menys extensos als telediaris nacionals dels països que (també) representen, però «patir» durant hores i hores la bogeria d´una sola afició en claríssim detriment de totes les altres, supera amb escreix qualsevol lògica democràtica, periodística o esportiva.

Però aquesta és només una nova mostra de com Espanya s´està convertint en una autèntica «monarquia bananera». La incapacitat dels seus ciutadans, dels seus polítics i dirigents, de les seves institucions i mitjans per reconèixer que hi ha un món més enllà de la M-30 (o 40 o 50) i que aquest món té plena llibertat per diferir de la visió «castellana» del planeta, és una característica que poc a poc està descobrint la comunitat internacional. Però això òbviament amoïna poc una societat que segueix pensant que qui adoctrina és TV3, que Puigdemont i els altres exiliats són uns «fugits» de la justícia, que interpreta les «seves» lleis com millor li convé, i que s´estranya de com pot quedar cap aficionat al futbol al món, que no ho sigui del Reial Madrid.