06 de juny de 2018
06.06.2018

Cartes

06.06.2018 | 07:02

De quin color deu ser l´odi?
Xavier Serra Besalú  Girona
Saben vostès per què, a  la pel·lícula Del revés (Inside Out, 2015), la famosa producció de Pixar sobre les emocions bàsiques, només n´hi ha cinc i no apareix la sisena, la «sorpresa»? Perquè dura tan poca estona que no resultava gens fàcil introduir-hi un personatge ni un color: és un impuls excessivament «breu» per al cinema. Tinc una altra pregunta: de quin color és l´odi? Òbviament no se li pot associar ni el vermell, ni el blau, ni el lila, ni el verd ni el groc. Aquests ja surten en la pel·lícula de Docter. No és una emoció bàsica, sinó un sentiment compost, procedent de l´elaboració –a través del pensament– de la ira, a la qual s´afegeix una mica de fàstic i de tristesa i, fins i tot, unes gotes de por: la basarda de perdre el domini despòtic sobre els altres. L´odi és tan complex que –en la gamma des del verd i vermell fins al lila i blau– es queda «sense color»: l´odi és negativitat pura. Per això no suporta el groc que –oh, sorpresa!–, a la pel·lícula que va distribuir Disney, corresponia a la felicitat. Eliminar el groc del món, això és odiar.


Parlem del Trueta
Lluís Torner i Callicó girona
He estat ingressat, tres dies, a una habitació del Trueta, on vaig entrar-hi per urgències, dins d´una ambulància molt «coqueta». Val més agafar-s´ho en pla de broma, més ara, que ha acabat tot bé, prou que hom va amb l´ànima encongida, quan hi entres i no saps pas el que tens.
Si n´hi ha de buits, t´entren dins d´un box, però, al cap de poc, et treuen al passadís, tant és si estàs en condicions, com no; allà, vas sentint els laments dels veïns.
Si hi ha sort et troben habitació, en acabar de sortir-ne un altre pacient, on tens un altre malalt, al cantó, perquè no n´hi ha gaires d´independents.
Mentrestant, veus metges i infermeres, anant apressats visitant aes pacients, amb molta voluntat i paciència, impossible fer-ho relaxadament.
Quelcom igual passa amb els auxiliars, també pateixen la manca de personal, no és pas l´espai l´únic a ampliar, manca un xic de tot, en general. Per sort, hi ha una gran majoria, que esdevenen bons professionals, pel seu treball i la simpatia; prioritzen els seus malalts a les retallades. Per tant, a partir d´ara, veig molt clar, que l´hospital Trueta s´ha d´ampliar, i la plantilla s´ha d´incrementar, talment com va és de molt mal funcionar. Consegüentment, que deixin de discutir, si es fa nou o no, i l´emplaçament, ara, allò més urgent, a decidir, és engrandir-lo, almenys de moment.
Una altra cosa que cal canviar són els estris de descans dels acompanyants, perquè si algun hi ha de pernoctar, la gandula fa impossible el descans.
Sigui com sigui, cal donar gràcies, a tot el personal per llur atenció, sobretot als metges i infermeres, i a tots els altres auxiliars de torn.
A veure si, amb els Governs acabats d´entrar s´aconsegueix arribar a un nou Trueta, bé sigui per l´Estat o per la Generalitat, la Sanitat mereix ser ben atesa. Bé sigui a Salt, Sarrià o Domeny, mereix una ràpida decisió, el lloc a escollir és el de menys. Metges i malalts, mereixen el millor.


Una guàrdia de pati alliçonadora
Àngels Alsina i Bosch BESCANÓ
n Soc professora de secundària de català a un institut del Gironès, on molts dels alumnes, la majoria, parlen castellà a casa seva i amb els amics de classe. Quan tinc guàrdia de pati, el castellà és el que m´arriba des de cada racó.
- Profe, me puedes abrir el lavabo, porfa?
- M´ho podries preguntar en català, si us plau?
I llavors em fa la pregunta en un català amb accent pagès, amb un to burleta inherent...
I és en aquests moments quan penso que no convé que ens enganyem: el català només sobreviurà si nosaltres, els catalans que el parlem, el defensem i l´utilitzem en tots els contextos de la nostra vida quotidiana. Si creiem que algun dia algú ens ha de posar problemes per això, el millor que podem fer, penso, en lloc de canviar de llengua, és explicar-li la situació de la nostra llengua, i que nosaltres ens l´estimem, que és la nostra, la que parlem perquè així ho hem après des de petits.
I això és el que li vaig explicar a aquell alumne abans d´obrir-li el lavabo.
Pero si el catalán no sirve pa na, profe! –em contesta mentre entra al lavabo i tot seguit em tanca la porta als nassos. I va ser llavors quan em van venir aquelles paraules de Pompeu Fabra: «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l´esperança»...
Quan sento el timbre del final de pati, encara penso: probablement aquest és el mateix timbre de la presó on són els nostres herois, els nostres presos polítics, tancats allà... per pensar el mateix que jo.
Avui he vist ben clar que el hem de fer tots és treballar amb la gran majoria de la societat a qui la llengua catalana li és indiferent: aquest alumne no és hostil al català, senzillament l´hi és indiferent. I aquesta indiferència és la que va matant la nostra estimada i maltractada llengua.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema