Enmig d´aquesta onada d´opinions taxatives i sentències inapel·lables que ens regalen les xarxes dia sí i dia també, hi ha un recurs verbal que resulta particularment inquietant: «que no us enganyin». S´utilitza insistentment abans o després de frases lapidàries, com per refermar el grau de veritat del que es diu sense deixar cap mena de marge per al matís. Qui esgrimeix aquest recurs està convençut, atesa la seva significació, que la seva veritat és absoluta, irreversible, que s´articula a partir d´una certesa inabastable per a la resta de mortals. Si us diuen «que no us enganyin» és perquè qui us avisa considera que sou uns sòmines i no sabeu res, que us informeu de fonts errònies. Segons les seves visionàries tesis, el que us digui la resta és caca de la vaca perquè estan equivocats. Tothom s´equivoca sempre, excepte el que us diu «que no us enganyin». Només la persona que us ho diu sap de què va l´invent, i des d´aquesta rotunda legitimitat de les esferes inassolibles us pretén despertar de la vostra letargia. Però cada dia que passa queda més clar que els prescriptors de determinades veritats són justament els que viuen d´esquenes a la realitat. Creure que els altres viuen permanentment enganyats és ser còmplice de l´engany, perquè al final les veritats absolutes només existeixen en els pensaments impositius. Quan algú és capaç de creure´s que desfà enganys col·lectius amb les seves soles opinions menysté la intel·ligència aliena i viu en un món amb un únic habitant: ell. Ara que hi ha més eines que mai per detectar la gamma de grisos i aprofundir-hi, voler vendre un argument com a definitiu és propi de persones amb una manifesta impotència a l´hora de comunicar-se. És la versió actualitzada del «perquè ho dic jo» o del «ja et dic jo que sí», fórmules que comparteixen un gust fins i tot terrorífic per degradar tota opinió contraria. El pitjor del cas és que hi qui se´ls escolta i que, sovint refiant-ho tot al bon nom del seu ofici (amb la política i el periodisme al capdavant), acaben contribuint a la divulgació de les seves execracions verbals. Però vaja, també s´ha de dir que l´existència dels de «que no us enganyin» és un perfecte manual de supervivència: cada cop que obren la boca fas la contrària i, ves per on, descobreixes que totes les realitats són molt més polièdriques del que et pensaves. Al capdavall, interpretar el món és una ciència inexacta, i és aquí on resideix el seu veritable encant.