Soc professora de secundària de català a un institut del Gironès, on molts dels alumnes, la majoria, parlen castellà a casa seva i amb els amics de classe. Quan tinc guàrdia de pati, el castellà és el que m'arriba des de cada racó.

- Profe, me puedes abrir el lavabo, porfa?

- M´ho podries preguntar en català, si us plau?

I llavors em fa la pregunta en un català amb accent pagès, amb un to burleta inherent...

I és en aquests moments quan penso que no convé que ens enganyem: el català només sobreviurà si nosaltres, els catalans que el parlem, el defensem i l´utilitzem en tots els contextos de la nostra vida quotidiana. Si creiem que algun dia algú ens ha de posar problemes per això, el millor que podem fer, penso, en lloc de canviar de llengua, és explicar-li la situació de la nostra llengua, i que nosaltres ens l´estimem, que és la nostra, la que parlem perquè així ho hem après des de petits.

I això és el que li vaig explicar a aquell alumne abans d´obrir-li el lavabo.

Pero si el catalán no sirve pa na, profe! -em contesta mentre entra al lavabo i tot seguit em tanca la porta als nassos. I va ser llavors quan em van venir aquelles paraules de Pompeu Fabra: «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l´esperança»...

Quan sento el timbre del final de pati, encara penso: probablement aquest és el mateix timbre de la presó on són els nostres herois, els nostres presos polítics, tancats allà... per pensar el mateix que jo.

Avui he vist ben clar que el hem de fer tots és treballar amb la gran majoria de la societat a qui la llengua catalana li és indiferent: aquest alumne no és hostil al català, senzillament l´hi és indiferent. I aquesta indiferència és la que va matant la nostra estimada i maltractada llengua.