L assassinat de Juli Cèsar (15 de març de l´any 44 abans de Crist) i la mort política de Mariano Rajoy (2 de juny de l´any 2018 després de Crist) tenen alguns aspectes en comú que convé analitzar. Tots dos van tenir lloc en seu parlamentària (el Senat romà era el parlament d´aquella època). Tots dos es van produir a les mans de parlamentaris, sense intervenir eleccions prèvies. I en tots dos casos els líders afectats no van donar importància a uns conspiradors que consideraven molt per sota d´ells en capacitat intel·lectual i política.
Per descomptat, estaven al corrent dels rumors que corrien per Roma i per Madrid -per això comptaven amb l´aparell de l´Estat- però no els van fer cas i la supèrbia els va perdre. La sorpresa de Juli Cèsar, en veure el seu protegit Marc Juni Brutus entre els conjurats que l´apunyalaven, devia ser semblant a la que va experimentar Mariano Rajoy en veure amb el ganivet a la mà al senyor Esteban, portaveu del PNB, amb el qual acabava de pactar en els pressupostos generals de l´Estat unes condicions econòmiques molt favorables per al País Basc.
La conjura contra Juli Cèsar, fora de la seva eliminació física, no va alterar la correlació de forces a la República (domini dels poderosos sobre la plebs), i poc després August es va proclamar emperador per protegir aquells interessos amb més eficiència. I la conjura contra Mariano Rajoy, fora de la seva (momentània, és clar) eliminació com a governant, doncs tampoc sembla que hagi d´alterar gaire l´estructura del poder real. I menys encara amb un partit socialdemòcrata en inferioritat parlamentària i amb una notable dissidència interna (Felipe González ja ha demanat eleccions generals per després de l´estiu, conscient que un govern recolzat conjunturalment per independentistes catalans i bascos i Podem no té gaire recorregut).
En qualsevol cas, l´entreteniment està garantit. Els parlamentaris que comanda el matrimoni Iglesias han celebrat la caiguda de Rajoy igual que festegen els seguidors del futbol la salvació del seu equip davant del perill de caure a la Segona Divisió, amb el puny en alt i crits de «¡Sí se puede!». I els independentistes catalans li han demanat al neòfit senyor Sánchez l´acostament dels presos anomenats polítics a presons de Catalunya, el cessament del control del Ministeri d´Hisenda de l´Estat sobre els comptes de la Generalitat, i una negociació d´igual a igual entre el govern autònom i el Govern central. Això, de moment, per anar picant, com sol dir-se als restaurants mentre ens porten la carta.
Els temps d´inquietud són propicis a l´aventurerisme intel·lectual i a les propostes pretesament genials. Acabo de llegir, per exemple, que alguns empresaris catalans, amb l´anuència del senyor Torra, han avançat la idea d´una mini-Constitució dins de la Constitució espanyola. És a dir, d´un text legal que desbordaria al mateix temps l´Estatut de Catalunya i la Constitució espanyola per avançar cap a l´autodeterminació. I amb més diners de tots, se suposa, per mantenir l´invent. Cal afegir a aquesta iniciativa el projecte del senyor Sánchez d´una Espanya com a «nació de nacions» i tindrem un jeroglífic més entretingut de desxifrar que un sudoku.
En aquest país, d´imaginació no en falta.
