07 de juny de 2018
07.06.2018

Moció de censura destructiva

07.06.2018 | 07:09

La moció de censura és un clàssic instrument parlamentari que, com el seu propi nom indica, serveix per censurar l´acció del Govern amb la finalitat de causar el seu cessament. Però l´èxit de la moció crea un buit de poder, de manera que algunes constitucions –entre les quals la nostra– pretenen evitar-lo establint una moció de censura «constructiva», que exigeix ??per a la seva presentació la inclusió d´un candidat a la Presidència del Govern. Si la moció és aprovada per majoria absoluta, cessa el president censurat i immediatament ocupa la seva vacant aquest candidat. Com és fàcil suposar, el problema per a l´oposició no radica tant a posar-se d´acord per censurar un Govern en minoria, com a decidir qui ha de ser el candidat a incloure en la moció, és a dir, qui ha de ser el possible nou president. En poques paraules, la moció de censura s´implanta com a «constructiva» per dificultar-la i fins i tot perquè fracassi i pugui continuar governant en minoria el president.
Si ara i de manera excepcional ha triomfat la moció de censura és perquè els seus votants la van convertir en «destructiva». Va pesar més la idea de fer fora Mariano Rajoy de la Moncloa, que la de votar Pedro Sánchez com el seu substitut a la Presidència, independentment del programa que proposava o quin govern pretenia formar. La justificació que es dona per presentar aquesta moció és la sentència del cas Gürtel, que assenyala el PP com una trama institucionalitzada de corrupció, però, en realitat, l´origen està dos anys abans, en la investidura en fals de Rajoy com a president.
Després de les dues últimes eleccions generals (desembre de 2015 i juny de 2016) el procés d´investidura per escollir president del Govern es va concebre per PSOE i Podem com una retroactiva moció de censura constructiva contra els governs de Rajoy. La política de retallades i els significatius casos de corrupció havien privat el PP d´una majoria absoluta al Congrés, però el seu grup parlamentari seguia sent la minoria amb més diputats. Hi havia una majoria absoluta contra el PP i singularment contra el candidat Rajoy, però no hi va haver un pacte dins d´aquesta majoria per investir un candidat alternatiu. Fracassava aquest succedani de moció de censura constructiva.
La qüestió és que formalment es tracta d´un procés d´investidura i n´hi havia prou per ser president amb obtenir el vot favorable de la majoria simple del Congrés (més sís que nos), però Rajoy tenia més vots en contra que a favor. Només va poder aconseguir la Presidència per carambola, gràcies a una greu crisi al PSOE, que va desbancar Sánchez de la seva direcció ja que la Comissió gestora creada va obligar els diputats socialistes a abstenir-se en la votació de la candidatura de Rajoy, davant l´amenaça d´unes noves eleccions (les terceres en un any). Pedro Sánchez va deixar el seu escó abans de sotmetre´s a aquesta humiliant disciplina. Per tant, si estranya va ser la passada moció de censura, no ho va ser menys la darrera investidura presidencial de Rajoy.
El mèrit de Pedro Sánchez és enorme, perquè va aconseguir viatjar cap enrere en el temps i posar remei al que havia passat. Va tornar a ser secretari general del PSOE, va tornar a ser candidat a president del Govern, va donar la volta a la vergonyosa abstenció general dels diputats socialistes en la investidura presidencial de Rajoy per tornar a dir «no és no» i va aconseguir el suport negat abans per Podem i per altres forces polítiques per convertir-se en nou president del Govern. Per arribar a aquest punt no calia que un tribunal certifiqués el càncer de corrupció instal·lat en l´organització del PP; sense anatomia patològica judicial era ja sobradament conegut el 2015. La sentència va ser una excusa per reparar els errors del passat comesos pel PSOE, per Podem i els independentistes en els dos últims processos d´investidura.
 El problema és que ara cal viatjar al futur i l´única manera de seguir junts sense remoure el vesper és continiuar tornant al passat per reescriure´l. Aquest és el programa del nou president: reformar la llei mordassa, eliminar les restriccions a l´accés a la sanitat universal, canviar el funcionament de RTVE, rescatar les polítiques actives d´ocupació; en fi, desfer el camí fet per PP i Ciutadans. Les altres promeses són un brindis al sol o al PNB, tenint en compte la inconcebible assumpció dels Pressupostos generals del PP. Però la pedra que Sánchez es trobarà en aquest camí i que no podrà remoure amb els seus companys de viatge és el procés independentista. Si la Generalitat persisteix en les seves posicions, haurà de fer funambulisme per no cedir i alhora no caure en els braços o més aviat urpes del PP, que reclama lleialtat i sentit d´Estat només quan governa. No obstant això, per afrontar aquesta important tasca de reconstrucció territorial de l´Estat serà imprescindible guanyar-se la indiscutible legitimitat democràtica que neix de les urnes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema