07 de juny de 2018
07.06.2018
LLETRES

Quixotesc i gilliamesc

07.06.2018 | 07:09

Alguns dels fans més incondicionals de Terry Gilliam diuen que El hombre que mató a Don Quijote és un rave. Un nyap. Un festival absurd d´excessos i acudits suats, on només hi ha engrunetes de la genialitat irreverent, abassegadora i visionària del seu director.
Ja hi aniré, per veure quin pa s´hi dona. Però, sobre el paper, Gilliam era l´home idoni per oferir-nos una visió nova i contemporània del Quixot. Per què? Perquè molts dels seus films els protagonitzen tipus alienats, que no llegeixen prou bé la realitat que els envolta i que volen fugir dels rols on els encasella la societat.
Feia més de dues dècades que Gilliam maldava per acabar aquesta pel·lícula. El núvol caòtic que arrossegava el projecte havia generat una expectativa altíssima: que si això seria el seu testament cinematogràfic, que si multiplicaria per mil els encerts dels films anteriors... Però, tot sovint, la qualitat o els encerts d´una obra artística no són directament proporcionals al temps que hi dediquin els seus creadors. Va parit així.
Ara bé; sigui quin sigui el resultat final, ningú no podrà retreure a Gilliam que hagi apostat quasi sempre pel risc. O que no hagi estat capaç de crear un univers personalíssim i inconfusible, que es troba als antípodes de l´adotzenament i el conformisme habitual de molts altres manobres del cel·luloide.
El Quixot gilliamesc només va recaptar 16.500 euros el dia de l´estrena. Ja ho sé, ja: és una broma davant els 1,2 milions d´euros de Han Solo. Però ja li agradaria a Ron Howard haver embastat una filmografia tan potent i personal com la de l´antic Monty Python. No, no es pot tenir tot.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema