Hem entrat en una nova etapa de la història política d´Espanya. Fa quinze dies era del tot impossible pensar que a començaments de juny, Pedro Duque seria ministre juntament amb Josep Borrell, Meritxell Batet, Màxim Huerta i Fernando Grande-Marlaska. Per això mateix, preveure on podem estar dintre d´un mes, per no dir sis mesos, és especular en va. La realitat és que Pedro Sánchez ha sorprès tothom. Molts d´aquells que li van donar suport a la moció de censura contra Mariano Rajoy, entre els que es troben els partits independentistas catalans, Bildu més Podem i els seus aliats, s´han trobat amb un Govern on no tenen a penes res que rascar. El nomenament de Josep Borrell ha estat un avís en la línia de flotació dels que des de la plaça de Sant Jaume volen seguir desgovernant Catalunya amb les seves il·lusions i fantasies, que ja saben a què porten; mentre que el nomenament de Nadia Calviño demostra que gestionar les finances d´un Estat que forma part de la UE no és una broma. La disciplina financera no és, precisament, una de les preocupacions de Pablo Iglesias (almenys no ho era fins que s´ha comprat un xalet a la sierra de Madrid). Per als antics aliats polítics del terrorisme etarra, el nomenament del jutge Grande-Marlaska tampoc els ha degut satisfer. La pregunta és què farà Sánchez. Fins on pot governar, com aprovarà les lleis i quin temps es dona per convocar noves eleccions. Ara mateix, el partit que ha quedat més descol·locat és Cs, que anava primer a totes les enquestes i que hagués signat un Govern similar a aquest. Al PP li interessa guanyar temps a l´espera de trobar succesor/a per a Rajoy. Hi ha qui comença a pensar que el bipartidisme tornarà i que s´alegra que el PSOE ressusciti. Però que ningú aposti res. Tot està per ser fet
