09 de juny de 2018
09.06.2018

La mòmia

09.06.2018 | 06:30

Rajoy, que té perfil i maneres d´antiheroi, ha estat acomiadat pels seus com un heroi. Vol dir que han fet una mala lectura del personatge i de si mateixos. Haurien d´haver-se desprès d´ell aplicant-li la Reforma Laboral, fins i tot la Llei Mordassa. En canvi, l´han deixat escapar com si desaparegués un mite, un tità, un ídol, un semideu. Ha fugit astutament per la portella de la literatura barata en comptes de sortir per la porta de la política decent. Feia pànic veure plorar homes i dones com castells i castelles, encara que les llàgrimes fossin més falses que els bitllets del Monopoly. Les llàgrimes es porten bastant malament amb la Història, fins i tot amb la història de la pena. Ignoràvem que al PP hi hagués tants ploraners i ploraneres. En altres paraules: que ens han muntat un numeret que a vostè i a mi, sensibles com som, ens arriba al cor. Quan t´arriben al cor assumptes que detestes amb la ment, és que tens una confusió narrativa de proporcions èpiques. Ho dic als meus alumnes del taller d´escriptura: si gaudeixes d´una novel·la de la qual hauries d´abominar, fes-te l´autocrítica del gust.
Fraga Iribarne, un dels polítics més cruels de la nostra història, plorava tota l´estona. La gent que plora en públic té el seu perill. Recordin les llàgrimes d´Ignacio González en prendre possessió de la presidència de la comunitat de Madrid. Plorava de gratitud cap a Esperanza Aguirre, que al seu torn també va deixar anar unes llàgrimes en el seu comiat. Ja veuen quins exemples ens venen a la memòria. Gent que plora. Seria un bon títol per a un llibre de contes. Gente que llama a la puerta, es titulava una novel·la de Patricia Highsmith que ens ha vingut a la memòria per associació d´idees. Gente que viene y Bah, es titula també un llibre de Laura Norton, a la qual no tinc el gust ni el disgust de conèixer, però la frase és enginyosa, té intenció. Els polítics són gent que ve i bah, sovint entre plors aparents.
Les víctimes de les polítiques econòmiques i laborals i policials de Rajoy romaníem perplexes davant de la tele. No enteníem per què reien abans ni per què ploraven ara. De manera que vam canviar de canal i va ser pitjor el remei que la malaltia perquè vam ensopegar amb la mòmia d´Aznar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema