09 de juny de 2018
09.06.2018

Testament polític de Rajoy

09.06.2018 | 06:30

L acció política ha pres velocitat i els esdeveniments s´han succeït vertiginosament. Quan la ciutadania encara no s´havia refet del resultat de la moció de censura, del canvi de president de Govern, i començaven les especulacions sobre la identitat dels nous ministres, arribava l´anunci de la retirada del senyor Rajoy i de la convocatòria de un congrés extraordinari del PP per elegir el seu successor.
Davant tal superposició de novetats i de canvi d´escenaris, els analistes polítics, els tertulians, i l´esbart innombrable de periodistes radiofònics, van amb la llengua fora anant amunt i avall a la caça del noticiable. Malgrat tot, una notícia molt destacada i que genera molts comentaris és l´anunci de la retirada de Rajoy després de quaranta anys d´intensíssima activitat política en què ha passat d´exercir de regidor a Pontevedra, vicepresident de la Xunta de Galícia, i ministre en diversos governs d´Aznar a president de Govern.
La vigília, gairebé ningú s´havia atrevit a avançar un pronòstic sobre els seus plans atesa la seva proverbial reserva, encara que la majoria apuntava a la possibilitat que pilotés una transició ordenada en la seva successió. Quedava el dubte de si aquesta transició conclouria amb una designació imperial del successor, com va passar en les etapes de Fraga i d´Aznar, però Rajoy va aclarir que el procés es desenvoluparia de forma democràtica. Vaig veure per televisió la lectura del seu testament polític i, com sempre, i al marge de discrepàncies, em va semblar una peça d´oratòria brillant i molt ben construïda. Va fer un repàs al que ell entén que van ser els seus èxits polítics i després va defensar, amb molt sentit de l´humor, la seva opció estratègica per la immobilitat en moments de gran angoixa institucional. Aquesta immobilitat que en algunes vinyetes de diari el dibuixava estirat a la fresca i fumant un puro enorme mentre tot s´agitava al seu voltant.
«Gràcies a aquesta immobilitat –va venir a dir– ens vam salvar de coses pitjors». La frase em recorda una altra d´un personatge d´una novel·la d´Asimov que, preguntat sobre la forma previsible de resoldre una crisi apressant, va respondre d´aquesta manera: «Aquesta crisi es resoldrà sense fer res».
Mariano Rajoy –i ho dic des d´una civilitzada discrepància– ha estat el polític més brillant de la dreta espanyola ­postfranquista des que amb Suárez es va iniciar la Transició i és de justícia reconèixer-ho ara que molts s´afanyen a apunyalar-lo verbalment com al moro mort del refrany. I trobar-li un successor a la seva altura serà difícil.
En alguns mitjans de la capital de l´Estat s´apunta des de fa temps el nom d´un altre polític gallec, Núñez Feijóo. L´altre dia, quan s´acostava a peu a la seu de Gènova, una marea de reporters el va envoltar per preguntar-li sobre la qüestió però va defugir la resposta. Dies enrere, en una altra entrevista, va apuntar que si el partit li ho demanava podria considerar-ho. Vaja, que el triïn per aclamació. Els delfinats, quan són tan evidents, acaben sent perjudicials i caldrà esperar que es calmin una mica les aigües.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema