Els canvis en política poden ser sobtats. Fa una setmana, Pedro Sánchez assaltava la Moncloa a lloms d´un pacte inusual amb els partits de la ruptura. Si la clau era desallotjar el PP a causa de la sèpsia revelada per la sentència del cas Gürtel, no deixava de sorprendre que el PSOE acceptés els vots d´un partit hereu de la ja extinta CDC, algunes de les seus de la qual han estat embargades per finançament il·legal. Les contradiccions treuen el cap sempre on els principis emanen de la voluntat de poder: el que compta és el resultat i la consecució d´un objectiu, no les lleialtats trencades ni la mutació de les regles de conducta.
La intel·ligència de Pedro Sánchez es mesura en el pla de l´astúcia. Cató el Vell va observar, ja al final de la seva vida, que «és difícil defensar-se en una època, quan un ha viscut en una altra». Aquesta màxima regeix també quan comparem Rajoy amb Sánchez: són èpoques diferents, estils diferents, lectures contraposades del moment polític. El president gallec va pecar -gairebé des de l´inici- de falta d´imaginació. Obeïa a una actitud conservadora -en el seu sentit emocional més que ideològic- portada a l´extrem. En realitat, l´espai polític de Rajoy era purament el de la gestió administrativa i la dilatació dels temps de resposta: un món definit pel present més que pel passat o el futur. Sánchez, en canvi, ha sabut interpretar millor el canvi generacional, unit també a un cansament acumulat per l´excés de crispació. A Zapatero el va tombar negar l´esclat de la crisi econòmica el 2008. A Rajoy l´ha tombat la corrupció, però encara més l´immobilisme quan ja no era útil el catenaccio.
L´astúcia de Sánchez l´hem pogut comprovar així mateix en el nomenament dels ministres, que ha sorprès fins i tot fins els seus crítics. Més dones que homes, per exemple, com a gest de complicitat al 8-M. Dos pesos pesants a Exteriors i Economia -Borrell i Calviño-, per accentuar el projecte europeista del govern i calmar els dubtes dels mercats. Una especialista en finançament autonòmic a Hisenda que faciliti el nou acord territorial sobre unes de les grans reformes estructurals que necessita el país; un astronauta per a Ciència i Universitats; un periodista, autor de best-sellers, per a Cultura? Al costat dels governs de Rajoy es tracta d´una proposta més imaginativa, amb algunes figures de prestigi no estrictament polítiques que anuncien certa voluntat de canvi al mateix temps que un notable sentit del màrqueting per pescar en tots els caladors de vot.
Sánchez ha intuït que el futur del PSOE passa per un govern que respongui a les inquietuds socials sense escarafalls exagerats. Planteja competir pel vot del centre-esquerra (l´espai natural de la política espanyola) més que pels ravals ideològics de Podem. A l´hora de negociar una solució al conflicte nacionalista, la seva proposta sembla unir la pedagogia internacional -Borrell- amb la mà estesa al Parlament. Sap que el seu executiu és feble i que la crispació anirà en augment. Sap que en el nou moment polític la imatge prima sobre els fets.
La legislatura pot ser breu, però ha creuat ja l´equador. A dreta i esquerra de l´espectre polític, s´ha posat en marxa una llarga precampanya en què Sánchez vol sorgir com a home d´Estat. Maquiavel ho aplaudiria. No en va, a aquesta capacitat camaleònica la va denominar virtù.
