10 de juny de 2018
10.06.2018

Víctor Català, literatura i llegenda

10.06.2018 | 06:30

Les llegendes recorren l´obra de Víctor Català de cap a cap. L´autora empordanesa recull un munt de paraules, dites i expressions de la parla popular, però també se serveix de les llegendes i rondalles, d´éssers fantàstics i mítics, per atorgar a la seva obra una dimensió al·legòrica i simbòlica que l´enriqueix. Solitud n´és l´exemple més clar i eloqüent: al llarg de tota la novel·la en Gaietà, el pastor, introdueix la Mila en l´univers de la muntanya gràcies a les llegendes que li va explicant; és més: la muntanya parla i es mostra a través de les llegendes i dels éssers que l´habiten. La memòria, els secrets, els costums o els topònims es van desgranant amb les llegendes que s´hi lliguen, fins al punt que llegendes i realitat s´acaben confonent, com si les primeres gaudissin d´un poder premonitori i revelador. Tot just a l´inici del segon capítol, la Mila s´espanta d´uns lladrucs de gossos que ressonen com un eco. En Maties, el seu home, li respon: «Són les Llufes, dona, escarneixen tot el que senten...». En el transcurs de la novel·la, les llufes apareixen sovint i són comparades amb les encantades i les goges, que poblen diversos racons d´aquells paratges i juguen amb els humans, ara col·laboradores, ara entremaliades o pèrfides. També s´esmenta el poder curatiu i màgic dels saludadors, que el pastor inclou dins la llegenda del Sol de Murons: «van havere de cridar cirurgians i saludadors per a que el visuressin». Així com la inquietant presència del pastor, ja mort, i transformat en ànima: «la dona percebé, d´una percepció purament interna, la flamarada blavenca d´un foc follet que atravessava ràpidament la fondalada; vegé l´ànima d´aquell vell de vellor condemnat, enmig de l´etern escarni de les Llufes...». També trobem elements fabulosos i llegendaris en molts dels seus contes. A Mare Balena, per exemple, ens parla d´un peix extraordinari anomenat Serena: «una mena d´escorpra grossa, grossa com el campanar, amb uns ulls de guspires, les ganyes vermelles com coral i les escates de plata; aquella Serena que d´un revés de cua girava els llaguts com si fossin cloves de nou, i se n´enduia els homes a sota aigua, on, si no li donaven cent unces d´or o el fill més petit que tenien, els encantava, fent-los tornar, per sempre més, botes marines o mates d´alguer...». I és que Víctor Català sabia, tal com li fa dir al pastor de Solitud, que «El filtre de la paraula humana obra tan poderosament en el sentit dels homes que, quan s´estronca, aquests se´n senten angoixosament ­enyoradissos».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema