Veig a la tele un policia quadrant-se davant de Mariano Rajoy a la sortida del Congrés. Rajoy ja no és president -acaba de perdre la moció de censura-, però el policia es quadra davant d´ell perquè Rajoy segueix sent una autoritat de l´Estat fins que Pedro Sánchez sigui nomenat oficialment president. I aquest mateix policia -imagino- es quadrarà quan passi Pedro Sánchez, encara que només sigui president nominal perquè el seu nomenament no serà efectiu fins que no porti la signatura del Rei. Aquesta litúrgia del poder pot semblar ridícula i avorrida, i suposo que ho és en molts aspectes, però també és un miracle. Fins fa pocs dies, Rajoy era una persona important i revestida de poder. Avui ja no és ningú i fins i tot va haver d´abandonar a corre-cuita el seu domicili habitual a La Moncloa. I a l´inrevés, Pedro Sánchez ni tan sols era diputat, però ara ja pot ocupar el seu domicili oficial a la Moncloa. Així és la democràcia.

Ho recordava fa poc Roger Senserrich perquè és una cosa en la qual no solem fixar-nos: un canvi pacífic de govern, sense vessament de sang ni revoltes ni saquejos ni tumults, és una cosa molt recent en la història de la humanitat. Nosaltres ho donem per fet i fins i tot ens permetem el luxe (o la temeritat) de burlar-nos de la democràcia parlamentària, a la qual molta gent, sobretot jove, acusa de ser corrupta i ineficaç, i pitjor encara, d´estar únicament al servei dels poderosos. Però aquesta democràcia tan desprestigiada és capaç de realitzar aquesta classe de miracles quotidians, així que el governant poderós que podia fer i desfer el que volgués (en la mesura de les seves majories parlamentàries) deixa de ser-ho de la nit al dia per la simple aplicació d´un procediment democràtic. I convindria recordar que aquesta mena de miracles no són possibles en una gran part del món. No ho són, per descomptat, a la Xina, ni tampoc a Rússia -on la democràcia no és més que un simulacre-, ni tampoc a gran part d´Àfrica i Àsia. L´Índia té una democràcia parlamentària des de fa setanta anys (l´herència britànica es nota, per fortuna), però l´Índia era una excepció entre una dotzena de països sotmesos a dictadures militars o a teocràcies feudals. Però ara, amb totes les imperfeccions que es vulguin, la democràcia s´ha estès a tota Sud-amèrica i a gran part d´Àsia i fins i tot d´Àfrica. I l´escena del policia que es quadra davant el cap de govern que abandona el seu càrrec i el nou polític que arriba al poder es repeteix moltes més vegades de les que som conscients.

El meu pare m´ho deia sovint quan jo em queixava de la nostra democràcia, que sovint em semblava injusta i corrupta i ineficaç. I llavors em recordava que ell havia nascut el 1928, i que amb la breu excepció de la República, en la qual ell era un nen, havia hagut de viure tota la seva vida adulta sotmès a una dictadura, sense cap mena de drets civils ni polítics, sense poder dir el que pensava, sense poder criticar ningú, sense poder votar mai. El 1977, quan es van realitzar les primeres eleccions lliures, ell estava a punt de fer cinquanta anys. I jo, en canvi -i això m´ho repetia amb un afecte envejable-, havia pogut gaudir de la democràcia abans de fer els 18. Un cop m´ho va dir a París, al petit parc du Vert-Galant, a la île de la Cité, en l´època en què es va aprovar la Constitució del 78. «Quina sort tens -em va dir mirant el riu i les barques-, perquè a tu això t´agafa molt jove i a mi m´agafa ja mig vell. O vell del tot. I a sobre, els de la meva generació mai vam poder ser joves: als vint anys era com si en tinguéssim quaranta. I ara, als cinquanta, és com si fóssim ancians». «Això», per a ell, era la nova època: una Constitució, unes llibertats civils, un règim democràtic amb totes les garanties legals. Això que ara alguns descerebrats es permeten criticar com si fos un simulacre de democràcia com el de Rússia o el de Turquia, llocs en els quals ningú veurà una moció de censura que en un sol dia expulsi del govern a un polític acusat de corrupció.

No, no vivim en una dictadura camuflada que no respecta els drets civils més elementals. I tots els que s´han omplert la boca des de fa anys, acusant el Règim del 78 de ser una espècie de monarquia bananera sense separació de poders ni garanties democràtiques de cap classe -i han estat molts-, s´haurien de preguntar a quins països tenen lloc les coses que s´han produït aquests dies, amb un policia que es quadra davant del president sortint, després d´una moció de censura, i després es quadra davant el nou president com si fos la cosa més normal del món. Perquè ho és.