Allò que importa en un conflicte laboral en què es debat sobre l´existència, o no, d´una relació contractual laboral assalariada és el contingut real de les prestacions contractuals (realitat) i no la denominació que les parts contractants atorguen al contracte subscrit (formalitat). Aquesta regla, reiterada insistentment per la jurisprudència del Tribunal Suprem, és l´ABC del Dret del Treball i és objecte d´explicació per tot el professorat al seu alumnat durant la impartició d´aquesta assignatura.

Doncs bé, el litigi del qual ha conegut el Jutjat del Social núm. 6 de València, en sentència dictada l´1 de juny, versa justament sobre la contradicció entre allò que apareix escrit i el que passa en la realitat de la prestació, entre el formalisme i el realisme. La jutjadora ha conegut d´un conflicte iniciat per demanda presentada el 31 de juliol de 2017 per un rider de l´empresa Roodfoods Spain SL, titular de la plataforma virtual que opera amb el nom comercial de Deliveroo, amb al·legació que l´extinció del contracte de prestació de serveis, portada a terme per decisió de l´empresa el 30 de juny mitjançant correu electrònic en què li comunicava que «donava per acabat el contracte d´arrendament de serveis, requerint-lo perquè procedís a lliurar, al més aviat possible, el seu material al magatzem» (fet provat 3), encobria en realitat un acomiadament, atesa la naturalesa laboral de la relació que la vinculava amb el demandant, per la qual cosa se sol·licitava la nul·litat i subsidiàriament i la improcedència d´aquella decisió.

Ja és prou conegut, per l´àmplia difusió que s´ha fet de la sentència en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials, que el jutjat rebutjarà la tesi empresarial d´incompetència de jurisdicció per tractar-se, formalment, d´una relació contractual no laboral, i, en haver demostrat el demandant que la decisió empresarial no havia estat justificada, declararà la improcedència de l´acomiadament, no apreciant nul·litat per no haver-hi cap dels supòsits recollits en l´art. 55 de la Llei de l´Estatut dels treballadors que portarien aquesta declaració en seu judicial.

Certament, la sentència té un contingut social molt més rellevant que el que pugui tenir de satisfacció econòmica per al treballador demandant, ja que la indemnització a abonar per l´empresa en el supòsit de readmissió seria de 705,13 euros, i suposo que l´empresa presentarà recurs de suplicació davant el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, amb arguments semblants als que poden llegir-se en algunes sentències de tribunals francesos, italians i anglesos, que no han apreciat la laboralitat de la relació contractual, encara que bé és cert que l´exhaustiu relat de fets provats, acompanyat d´una abundant cita de jurisprudència del Tribunal Suprem i de doctrina judicial de la pròpia Sala autonòmica posen al meu parer molt difícil a la part empresarial poder revertir la declaració judicial de laboralitat.

En llegir la sentència del jutjat m´ha semblat estar escoltant la ponència presentada a les recents Jornades de la Unió Progressista d´Inspectors de Treball per dos inspectors de Treball i Seguretat Social amb el títol Plataformes digitals i el seu impacte en el mercat de treball. Llàstima que la sentència no es dictés abans de l´inici d´aquestes jornades, o que aquestes s´haguessin celebrat amb posterioritat, perquè estic segur que els ponents hauríem manifestat la seva satisfacció i assentiment amb el contingut de la sentència, i hauria motivat també un ampli debat entre el públic assistent.

En els fets provats de la sentència es recull el contingut del contracte de prestació de serveis, d´una banda, i les característiques reals de la prestació contractual per una altra. La seva lectura és molt convenient per conèixer la vida laboral real dels repartidors. Sí que em sembla interessant destacar del contracte que en la primera clàusula ja es pretengui «deslaboralitzar» la prestació contractual, en recollir-se que el proveïdor (rider) «podrà subcontractar els serveis acordats amb tercers, prèvia autorització de l´empresa per escrit». Es comprovarà després en seu judicial, a partir de totes les proves practicades, que aquesta clàusula era merament residual en la seva aplicació, afegint ara per la meva part que poca autonomia real tindria el proveïdor per poder aplicar-la quan ho considerés convenient, o ho necessités, si primerament necessitava, i a més per escrit, l´autorització de l´empresa.

Una altra clàusula que aniria en la línia pretesa per la part empresarial de deslaboralització seria la possibilitat concedida als repartidors de treballar per a diverses plataformes, si bé això no obsta al meu parer a la possible existència de relació contractual laboral assalariada, com ha de declarar la sentència, atesa la possibilitat de la prestació de serveis per a una o més empreses en el nostre ordenament jurídic en el sector privat, i a més comprovar si la clàusula va tenir o no una aplicació real i efectiva o es tractava d´una mera aparença formal. A més, pel que fa als fets provats, interessa destacar que la tan esbombada flexibilitat horària de què disposen els riders per triar les seves franges de treball era molt relativa, ja que la selecció havien de fer-la dins de l´horari general de treball (torns) fixat per l´empresa , fixant l´empresa el de cada un d´ells «triant uns o altres en funció de l´ordre d´elecció d´aquests i nivell d´excel·lència, i no assignant-los de vegades alguns dels torns sol·licitats».

No menys important, als efectes de valorar les notes de dependència i alienitat, com pressupostos substantius bàsics de la relació laboral contractual assalariada, és el contingut del fet provat 23, en el qual es recull, de la mateixa manera que ho va fer, amb claredat i exhaustivitat, l´acta de la ITSS, que les persones que es trobaven d´alta com a treballadors de l´empresa eren les encarregades de «gestionar l´aplicació de la plataforma digital i les relacions amb els clients -restaurants adherits a la mateixa- i els riders.

En síntesi, la jutjadora arriba a la conclusió que «admesa la voluntarietat dels serveis prestats pel demandant, no pot sinó concloure que es donen en el concret supòsit de fet les notes característiques de la relació laboral d´alienitat i dependència, ja que la prestació de serveis del demandant a favor de la demandada presenta trets que només són concebibles en el treball dependent i per compte d´altri».

Una primera, i important, sentència. Paga la pena prestar-li l´atenció, jurídica i social, que es mereix.