12 de juny de 2018
12.06.2018

Una partida d'strip pòquer

12.06.2018 | 08:27

No és estrany que els llacistes vulguin mantenir la pobra Clara Ponsatí com més lluny millor. De moment és a Escòcia, però si poguessin enviar-la a Nova Zelanda, l´embarcaven al primer vaixell que salpés d´Aberdeen. La Ponsatí té el mal costum de dir les coses pel seu nom, com ara que el govern que tenia Catalunya –i recordem que l´actual és només l´hereu d´aquell– va «jugar de farol». Dit d´una altra manera, que l´aleshores president i ara pròfug de la justícia, els consellers igualment pròfugs, els que són a la presó i els que van ser prou hàbils per espolsar-se les culpes i fer que paguessin d´altres, tots ells, no tenien ni cap intenció ni cap possibilitat d´arribar a la independència de Catalunya. Era un farol.

Pel llacisme, la Ponsatí és una nosa. Surt molt més a compte en Puigdemont, que avui envia uns tuits reconeixent també l´enganyifa, demà ja no se´n recorda i torna a emetre un discurs pretesament institucional des d´una fosca habitació de motel, i demà passat potser es passeja pels carrers a cavall i nu com una nova lady Godiva, ningú sap què passarà pel seu cap i ell menys que ningú. Als llacistes els dona molt més joc algú tan inestable que mai no ha sabut ni el que diu ni el que fa, que una senyora que reconeix que Catalunya tenia un govern de buscavides. De fet, la gènesi del llacisme és precisament aquesta: quan alguna declaració o fet ens posa la veritat davant dels nassos, es tracta d´anar a dormir ben d´hora, oblidar-ho tot, i esperar l´endemà, quan una nova declaració –èpica a poder ser– ens tornarà a enganyar, que és el que més ens agrada en aquesta vida. En canvi, amb gaires com la Ponsatí, s´acabaria de pressa l´engalipada.

Jugar al pòquer amb els diners dels altres és el somni de tots els buscavides. En aquest cas, a més de diners -molts- s´hi han jugat també il·lusions, esperances, somnis. Tot aliè, per descomptat. Jo em marco el farol i, mentre fujo, vosaltres poseu la cara perquè us la trenquin, no patiu que després ja inundarem el país de places de l´1 d´Octubre, les gar­rotades són menys doloroses quan surten al nomenclàtor.
La realitat, dura i crua com ella sola, és que tot i el farol, no jugaven al pòquer. Era strip pòquer, i han quedat tots en pilota picada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema