13 de juny de 2018
13.06.2018

«Aquarius»

13.06.2018 | 09:56

Fa quatre anys, quan Israel va atacar la franja de Gaza –en un d'aquests conflictes recurrents que es repeteixen com les fases de la lluna–, una església ortodoxa de Gaza va acollir milers de palestins que havien fugit de les seves cases i que no tenien on anar. Recordo que vaig apuntar el nom de l'església –era l'església de Sant Porfiri– i que vaig guardar una foto que vaig trobar a internet. L'església era una construcció modesta, molt bella, amb un aire romànic i al mateix temps bizantí, que semblava ficada amb calçador entre els minarets i els edificis de la superpoblada franja de Gaza. Però aquella església, que era la més antiga del territori, tot just tenia espai per acollir tanta gent. On es ficarien els refugiats? El cas és que l'arquebisbe Alexios, el responsable de l´església, va saber trobar un forat i va aconseguir ficar mil refugiats entre els vells murs de pedra grisa. Com ho va fer? Impossible saber-ho. Però el cas és que ho va fer. I això és el que importa.

Explico això perquè les coses es poden fer si hi ha ganes de fer-les. I si algú comença a rondinar pensant en els sis-cents refugiats africans que arribaran a València en l'Aquarius –gràcies a una decisió que honora qui l'ha pres–, que abans es pari a pensar en el que va fer l'arquebisbe Alexios en la seva petita església de Sant Porfiri. Per descomptat que aquesta decisió d'acceptar refugiats tindrà conseqüències i que aquestes conseqüències no sempre seran agradables. És molt probable que les màfies que transporten immigrants il·legals canviïn de ruta i comencin a portar-los a Espanya en lloc de portar-los a Itàlia. És molt probable que algun dia, potser molt aviat, comenci a haver-hi moviments xenòfobs entre nosaltres i que aquests moviments guanyin molts milions de vots. És molt probable que aquests moviments ens facin por i en molts casos ens posin els pèls de punta. Això és innegable. Però l'actitud de fatxenderia xulesc del govern euròfob d'Itàlia, en què conviuen l'extrema dreta de la Lliga Nord amb els antisistema igualment xenòfobs del Moviment 5 Estrelles, era tan repugnant que és bo que algú s'hagi comportat amb decència. I si per una vegada aquest algú ha estat el govern d'Espanya, molt millor per a tots nosaltres.

En qualsevol cas, convé tenir algunes coses clares. Quan l'arquebisbe Alexios va acollir els milers de refugiats palestins que fugien de la guerra, sabia que allò anava a representar un problema molt seriós. Sabia que hauria de viure en unes terribles condicions d'amuntegament envoltat de gent famolenca i malalta. Sabia que hauria de compartir molts dels patiments d'aquella gent. I sabia que això li costaria un gran esforç i una gran quantitat de recursos econòmics, que no imagino gaire pròspers en una església que amb prou feines tenia fidels a un territori on gairebé no hi ha cristians. Però l'arquebisbe Alexios sabia al que s'enfrontava i estava disposat a fer-li front. I fins a les últimes conseqüències.

El problema –no ens enganyem– és que entre nosaltres no abunden les persones com l'arquebisbe Alexios. Si comencen a arribar grans quantitats d'immigrants –i mig Àfrica està fent cua per fugir a Europa–, tot això es notarà en els serveis públics, a les escoles bressol, als hospitals. No convé oblidar que encara hi ha tres milions d'aturats al nostre país i que molts milions més tenen una ocupació molt mal pagada i estan condemnats a viure enmig de la precarietat. I és aquesta gent, la més feble, la que depèn dels serveis socials i dels ajuts públics, la que acusa de seguida l'arribada de milers i milers d'immigrants que van a viure en els seus mateixos barris i usen les seves guarderies i els seus serveis públics. I aquesta gent, la més fràgil, la més vulnerable, és la que al final acaba votant massivament els moviments xenòfobs i racistes. A França, a Bèlgica, a Alemanya, són justament els antics votants de l'esquerra comunista i socialista els que ara voten massivament aquests polítics perdonavides que a Itàlia es diuen Salvini i DiMaio (els seus rostres, per cert, fan por, fins i tot Berlusconi sembla al seu costat un patrici romà digne de Sèneca).

És una molt bona notícia que l'Aquarius vingui a Espanya. Sense cap dubte. Però convé saber si estem disposats a fer els sacrificis que vindran darrere. Perquè tot té un preu en aquesta vida. Fins i tot la bondat, fins i tot la compassió. Fins i tot la misericòrdia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema