13 de juny de 2018
13.06.2018

Deixar de fumar

13.06.2018 | 09:41

Fa anys que dius que ho deixaràs, fins i tot ho aconsegueixes en períodes eventuals, però sempre acabes trobant una excusa per tornar-hi.

Quan tens una personalitat addictiva i una certa ansietat quotidiana, quan ets de rituals i acabes relativitzant els factors que ho aconsellarien, deixar de fumar es torna un d'aquells propòsits en constant ajornament.

A mesura que et fas gran, t'adones que ets capaç de moderar tot allò que el teu entorn titlla de sobrer o perjudicial, però sempre hi ha un vici que resisteix tota autoesmena, segurament perquè hi ha, en el seu exercici, la síntesi de les teves debilitats. Es diu molt que el tabac és un acte social, però no ens enganyem: és una expressió del teu individualisme, d'aquelles parts de tu que es resisteixen a acceptar l'opinió externa o les contraindicacions del pas del temps.

Per això fumes quan estàs nerviós i fumes per celebrar victòries, per això té un pòsit de romanticisme estètic i al mateix temps és el perfecte complement de l'execució dels instints. Fumes perquè hi estàs enganxat, però també perquè comporta un desafiament a la teva vulnerabilitat. Ets hipocondríac i tens pànic a la teva caducitat, però en canvi t'administres una esplèndida dosi per accelerar-la.

Fumem perquè és contradictori, com nosaltres, com el món. Per aquest motiu, deixar de fumar comporta l'acceptació d'un mateix, i el dolor que se'n deriva. El que va implícit en l'intent, perquè saps que et costarà, i en mirar de cara les transmutacions dels teus hàbits. És el que em passa aquests dies.

He deixat de fumar perquè m'ha sortit un fill de la lliga antitabac, perquè crec que ja n'hi ha prou de temptar la sort i perquè estic cansat de sentir-me que soc incapaç d'aconseguir-ho. Sona dramàtic, però no ho és tant: hi penso cada dia, sí, i m'adono que tinc els nervis disparats a l'infinit, però és que al final acabes esgotat de la teva pròpia recerca de pretextos. Deixar-ho està essent, al final, una croada contra mi mateix, aquest individu latent que s'amaga rere el fum de les meves paradoxes. Aquest article el podeu llegir com una disculpa preventiva per les molèsties que pugui causar. Que sí, que en tinc moltes ganes, que estic convençudíssim del que faig i que tot és per a bé. Però no mossego la gent que se m'apropa perquè és il·legal, molt lleig i, és clar, després de no podria fumar per celebrar-ho.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema