Ja ha arribat la llum clara de juny, però el cel s'omple d'interrogants. Contemplo el pas d´estols d´ocells dels quals ignoro l'origen i el destí, m'arremango les mànigues de la camisa perquè el sol ja comença a imposar el seu regnat, ordeno com puc els meus llibres després d´una enèsima mudança i escolto veus llunyanes a través del transistor, però les preguntes s´acumulen damunt del meu cap, com núvols disposats a deixar caure una tempestat.
On són els Jordis, l´Oriol, la Carme? No els veig entre els lloms dels meus llibres, no escolto les seves veus de bon matí en l´entrevista amb la Terribas. Ja s´han llevat del llit? Planten flors captives en els parterres del pati? Veuen passar els mateixos ocells, però en el cel de l´estepa castellana? On són la Dolors, en Raül, en Quim, en Josep? Estan junts, estan sols? De quin color són els capvespres damunt dels teulats de les presons espanyoles? Juguen a escacs amb figures de fusta? Escriuen cartes amb paper pautat? Somien amb papallones que volen damunt dels marges d´una primavera que no han vist? Llegeixen poemes d´Adam Zagajewski que esclaten entre els dits com clams de llibertat? Ploren calladament? Callen desconsoladament? Fan plans per l´estiu o per un cap de setmana llarg?
Jo hi penso i els recordo, i el seu record em cou, i els llibres se'm dessagnen a les mans per ordre alfabètic, i veig els ocells que dibuixen ombres damunt dels fils que semblen paper pautat. Penso en ells i recordo que escriuen cartes als seus fills, i el cel d'aquest juny s'enfosqueix, perquè impera la injustícia i ens governa la corrupció.
Ells no hi són, però la seva absència ens indica el camí que no hem de deixar mai, el destí que hem de forjar entre tots i el somni que hem de fer possible, per poder-los tenir de nou entre nosaltres.
