Amb el canvi sobtat d´actors polítics és més fàcil d´encertar el futur amb eines endevinatòries ben simples. A la bona predisposició per fer una trobada entre Madrid i Barcelona, ambdós interlocutors ens estan ensenyant les cartes. Torra ha de fer contenta la parròquia processista amb frases buides que incitin a creure que encara es lluita per la independència mentre alhora no descarta cap escenari, inclòs el de tornar a l´Estatut del 2010. A l´altra banda, els mitjans propers a Sánchez ja han acotat el terreny de discussió: tornar a l´Estatut o explorar una reforma federal, camí llarg i feixuc que ens tindria entretinguts uns quants anys més. Pel camí, Ciutadans hauria de perdre força a Catalunya en favor del PSC, ara que els taronges ja han fet la feina bruta que s´esperava d´ells i els socialistes no han acabat de perdre bous i esquelles. Seria una tercera via més amable, al gust de Torra i Sánchez. Aviat veurem les primeres mostres de bona voluntat amb els polítics engarjolats. Res no justifica que estiguin a presó. Ni van declarar mai cap independència ni es van posar al davant per defensar cap república. Més que empresonar-los, l´Estat els hauria de condecorar. La xerinola que provocarà l´alliberament els assegurarà molts anys d´estar al capdavant. El que no faran és plegar de la política, maniobra que ens evitaria de ser suspicaços. El temps que han estat inactius ha propiciat que els CDRs s´hagin desactivat. Les pantomimes a les platges han donat moments ridículs, com a Mataró, quan un home tot sol es va enfrontar a un escamot i els que pretenien lluitar contra l´Estat van haver de recular al crit d´«els catalans no som violents», com si el Regne de Nàpols s´hagués rendit per unes creus clavades a l´illa de Capri. També circula que les comunitats autònomes agonitzen per falta de finançament alternatiu, i amb els cèntims vigilats no es poden prendre gaires decisions. De la Meseta fa segles que treballen per igualar a la baixa i aquí serem prou mesells per celebrar que serem l´única autonomia de l´Estat amb cert marge de maniobra, comptant que a Euskadi i Navarra juguen a una lliga superior.
Comença un altre procés que consistirà en el llançament de plats pel cap entre els partits que suposàvem que es movien amb fermesa per aconseguir la independència. I a la mitja part, reverències i genuflexions a tot el que proposi Madrid. Només de reviure les imatges dels que van defensar les urnes arriscant el físic, fa molta pena que s´arribi a un final tan absurd.
