S explica que quan es va iniciar l´estimació dels vestigis de l´antiguitat, -cosa d´un parell de segles endarrere- un dels països que es va posar de moda va ser Egipte. Entre allò més cobejat hi havia les mòmies. L´escriptor Josep Pla explicava ben divertidament que a l´hora de passar la frontera i «declarar» la mercaderia a la duana no la tenien catalogada, el personal de guàrdia no sabia de què es tractava, i aquella mòmia d´Egipte va passar tributant a la duana com si fos bacallà sec.
Més enllà de la salabror d´aquella desventurada mòmia, era evident una operació de saqueig -que no ha parat mai- que trenca les arrels originals i desvirtua molts estudis. Però sortosament el bon sentit s´imposa quan es tracta de l´atenció a allò que representa un rastre del passat per ajudar a reelaborar el present. Els primers museus fets amb aquest pensament modern porten a la serena curiositat; els antics museus eren insípids per naturalesa : quan a la nostra infància l´escola ens portava al museu de Sant Pere de Galligants només hi vèiem pilons i pilons de peces plenes de pols, intocables i inexpressives. Encara no havia arribat la pedagogia dels «centres d´interpretació».
A Catalunya l´any 1888 ja es concedia el Premi Martorell dedicat a estudis d´arqueologia. A principis del segle XX es va començar a excavar Empúries, un nom que ens ha situat al capdavant de l´arqueologia mundial. Avui, el gran nombre d´experts, afeccionats, associacions, publicacions amb dedicació a l´arqueologia està proclamant una excel·lent consolidació del tema.
Ara es parla amb entusiasme de l´arqueologia industrial. Amb la històrica Revolució Industrial, que tan bé va entrar a Catalunya, va canviar el viure i el traballar de la gent, però també la fundació i construcció dels pobles. Si la industrialització va començar a Anglaterra, també allí es varen iniciar les primeres voluntats a favor de la conservació de tot allò material que l´havia servit: màquines, naus, habitatges, aprofitament de l´energia hidràulica, camins, instal·lacions, canals, tot el que era objecte de la visió del paisatge. La societat industrial era, per naturalesa, molt creativa: els productes eren nous, les activitats corresponents s´havien d´aprendre, el consumisme començava a créixer, les mentalitats ja evolucionaven, tot presidit per l´autoritat de sa majestat la màquina. Aquell conjunt en el seu dia va alterar molts pobles petits de Catalunya; una alteració que va afectar tant l´aspecte físic d´un poble com la seva personalitat social i el paisatge físic. Tot és, ha de ser, objecte de l´estudi arqueològic.
El terme municipal de Beuda, a la Garrotxa, ara mateix està d´enhorabona perquè s´ha fet públic que es recupera la vella estructura d´una fàbrica de paper que va ser oberta ara fa gairebé un segle i mig, i serà objecte d´una atenció especial com es mereix, amb excel·lent voluntat pedagògica que inclou un centre d´interpretació d´aquella industria. Peça notable d´un sector paperer destinat a fecundar grans empreses a aquestes comarques gironines. Felicitem-nos, doncs, que la torxa de l´arqueologia industrial persisteixi a il·luminar aquesta terra. Mentrestant esperarem el dia joiós de pujar a Beuda i admirar una contribució a la construcció de la història industrial d´aquest país.
