Cartes

Xavier Serra Besalú girona

Acabo de votar a la «Consulta dels pressuposts participats 2018» de la meva ciutat, Girona. Jo he estat, estic i em sentiré sempre cofoi d´haver nascut aquí: no és pas supremacisme, és que «em fa sentir bé», i més responsable també (i consti que, per motius familiars i de feina he residit fora des del 18 fins als 45 anys de la meva vida) m´encanta com es fan les coses entre els gironins, cívics i a la vegada oberts a tothom.

Em sembla una idea genial opinar sobre com invertir els diners del barri. El que no entenc és perquè només hi ha les propostes que hi ha que, en el cas de l´Eixample, només suposaria com a màxim -si es fessin totes- una inversió de dues terceres parts dels diners acumulats assignats. Tampoc entenc per què només es pot votar una sola de les propostes (si serien viables totes quatre).

Jo conec més necessitats: on em vaig perdre? On les puc proposar? Qui m´escoltarà a l´Ajuntament?

A vegades no tenim gaire temps, però amb les tècniques digitals modernes segur que podríem interaccionar més... i no queixar-nos que joves i grans participem poc. M´he apuntat la trobada del proper dia 18 de juny.

Au, que anem bé, seguim defensant el civisme i la llibertat i tinguem present que... «Visca Catalunya,... però Girona, més!»

El govern de Pedro Sánchez o la difícil quadratura del cercle

JOSEP MARIA BOSCH girona

Vagi per endavant, que ni el president és «sant de la meva devoció», ni he votat mai el seu partit; amb la qual cosa vull dir que la meva senzilla opinió no té rés d´interessada.

Sánchez tenia, davant seu, un paper molt difícil i, tot s´ha de dir, l´ha solucionat de manera més que correcta. D´una banda, havia de tranquil·litzar la UE: nomena Calviño. De l´altra, evitar problemas amb Susana Díaz i transigir amb el seu xantatge: nomena Montero. Després, una petita (ben petita) picada d´ullet a Catalunya: nomena Meritxell Batet.

Seguir amb l´amenaça als catalans: qui millor que Borrell, emparellat en corrupció i en mala praxi amb un «pes pesant» com Alfonso Guerra?

Donar un toc de feminisme: més dones que homes. Una picada d´ullet als colectius de gais i lesbianes: dos ministres homosexuals. Parlar molt de nou finançament autonòmic, sense fer cap canvi: amb Montero s´assegura que el gruix dels diners de les diferents CA, aniran a Andalusia € No fos cas que posessim en risc la «siesta». Evitar-se problemes com els de la «Llei Wert»: posar una ministra d´un país bilingüe: la basca Celáa€ difícilment voldrà carregar-se el català com pretenen PP i Ciudadanos. Avançar PP i Ciudadanos per la dreta, bo i deixant-los en fora de joc€ qui millor que Grande Marlaska?

Però és que, a més a més, ha aconseguit dues fites ben folklòriques: amb el nomenament de Grande Marlaska s´assegura que es continuarà en el concurs per elegir «pitjor ministre de la Democràcia» en el qual tan bones puntuacions han tret els seus predecessors Fdez. Díaz i Zoido.

Finalment, amb l´elecció de Màxim Huerta com a ministre de Cultura i Esports, ens recorda que a Espanya la cultura se circumscriu, quasi al 100%, entre els partits de fútbol de «la roja» i els programes de «Teleescombraries».

Estem o no estem d´acord que és una autèntica quadratura del cercle?

Agraïments en nom de l´Evelyne Desset

Àstrid Desset AnglÈs

L´Evelyne, la meva mare, ens va deixar el 6 de juny a l´edat de 68 anys, després de més de 30 anys de lluita contra diverses malalties. Em va ensenyar a lluitar fins al final, entre moltes altres coses.

Sovint ens queixem per coses insignificants i avui vull fer precisament el contrari: agrair la tasca de molta gent que la va conèixer i ajudar.

Des de feia un temps, ella i jo parlàvem sovint de tots vosaltres: de tota la gent del Servei de Diàlisi de la Clínica Girona, que la vàreu assistir durant deu anys, del Dr. Bronsoms, que li feia brometes per alegrar-li la sessió, dels Drs. Terrades, Bernat, Elena, de la Carme (una de les poques que s´atrevia a plantar-li cara ja que la meva mare era «molt ella»), de la Sílvia d´Anglès (la seva infermera preferida i amiga) i de totes les infermeres que l´ajudaven i eren amables amb ella.

També parlàvem del personal del transport sanitari que la portava a diàlisi (no recordo el nom, però recordo un senyor una mica més gran que jo i una noia jove i guapa). Darrerament sempre venien els mateixos i van viure molt de prop la seva davallada.

Em comentava moltes coses sobre el personal de la Residència Sant Salvador d´Horta, on va passar els darrers mesos: estimava molt la directora i amiga, la Marta, però també parlava de l´Àngel (del qual deia que només li faltaven les ales), de la Ivet, tan tendre amb rissos preciosos, d´en Lluís, tan atent, de l´amabilitat en general de totes les cuidadores i infermeres, de la Joana i la Farners de recepció.

I no s´oblidava dels que la van ajudar a allargar l´ingrés a la residència, intentant mantenir al màxim l´autonomia a casa seva: la Teresa, amiga i veïna, en Dani, l´Aza i abans la Raquel, que la van assistir en el seu dia a dia. Sovint, preguntava per tots vosaltres i jo li deia: «T´envien molts petons i records».

Ara ja descansa en pau i, sigui allà on sigui, segur que us ho agraeix. Però la que us ho agraeix des del cor, amb llàgrimes als ulls mentre escric aquestes línies, soc jo. En un món ple de dificultats i de vegades inhumà, sort que hi sou. Mentre hi hagi gent com vosaltres, en aquest món hi haurà esperança.