Cinc records borrosos del Mundial de 1974 i molt més clars del de 1978 a l´Argentina, on ja vaig poder veure molts partits. Des de llavors, segueixo els mundials de forma sistemàtica. Quan vivia als Estats Units vaig anar a veure tres partits, incloent la semifinal entre Itàlia i Bulgària. Vaig tenir l´oportunitat de veure també en directe el gol d´Iniesta que va fer Espanya campiona del món a Sud-àfrica l´any 2010. Gràcies als mundials i a les competicions esportives vaig aprendre sobre geografia i política internacional. És un bon instrument per educar. Tots recordem el Mundial de 1982 com el de la màgia brasilenya de Socrates, Falcao, Zico; Cerezo, Junior i companyia i l´efectivitat italiana de Paolo Rossi, Bettega, Tardelli i Conti; 1986 va ser el mundial de Maradona i 1990 va ser especialment avorrit, excepte per Alemanya, que sempre arriba lluny i va guanyar amb un joc rocós. La seva victòria sobre Brasil al darrer Mundial de 2014 per 7 a 1 sempre serà recordada. Els mundials també serveixen per veure diferents estils de joc, que diuen molt de cada país. Aquest any enyorarem que no hi hagi Itàlia i Holanda. Suposo que, després de l´escàndol Lopetegui/Reial Madrid, Espanya no arribarà massa lluny. Tant de bo m´equivoqui. En aquest cas, el meu desig seria que guanyés Argentina. Ja no només per Messi, que es mereix un Mundial, sinó pels dos anys que vaig viure en un país que m´estimo. Una final Argentina-Portugal seria esplèndida ja que veuríem el primer i el segon millor jugador del món, Cristiano Ronaldo, cara a cara. S´ho mereixerien els dos. Tots desitgem sorpreses i que apareguin ventafocs: Perú, Islàndia, Egipte o Marroc, que pot ser la sorpresa. Però, si tot va com diuen les apostes i la història, anem cap a una final Brasil-Alemanya, amb permís de França. El 15 de juliol en sabrem el resultat.
