Aquests dies la gent progressista estem d´enhorabona. Ens hem tret de sobre un govern corrupte d´extrema dreta a Espanya. Ara bé ha passat una cosa que no m´ha agradat gens i que segurament marcarà les polítiques d´aliances d´aquí a dos anys al 2020 quan es facin les eleccions al Congreso i al Senado. M´agradaria equivocar-me, però tot i això m´atreveixo a publicar les meves temences.

La moció de censura de Pedro Sánchez del PSOE ha triomfat per l´enorme generositat i confiança que li han fet molt especialment Podem, i també el PDeCAT, PNB i ERC. La resposta del nou president del Govern, Pedro Sánchez, ha estat d´una desconsideració absoluta. El lògic és que hagués respost a tanta generositat. En un país normal s´hauria fet un govern amb vuit ministres de Podem i 9 del PSOE. Per què no ha passat això? Perquè venim d´un sistema de bipartidisme i els dirigents polítics espanyols, encara no s´han adonat que això ha canviat, segurament per sempre. És també una nota de la falta de cultura democràtica dels país. Quan es pacta no es fa només per tal que uns o altres polítics tinguin poder. Es fa, o s´hauria de fer fonamentalment, per tal que els ciutadans se sentin representats. Els resultats van ser els següents, el PSOE el van votar 5.424.000 ciutadans per 5.049.000 Podem. Es tractaria que 10 milions de ciutadans donessin suport a un govern.

Pedro Sánchez ha estat assessorat per un personatge dels més immorals de la política: Iván Redondo, «El Listo», un individu que va dissenyar la campanya electoral més racista que es recorda a Espanya per fer guanyar Xavier García Albiol a les municipals a Badalona. Va utilitzar totes les males arts de la política, la més immoral, atiar el conflicte racista per aconseguir vots. Contra romanesos, gitanos, mesquites, etc.

Ara potser atiat pel mateix individu ha fet un govern rient-se de 5.000.000 de vots i de les persones que els representen. No es pot respondre a la generositat, amb l´actitud de l´espavilat, molt pròpia del nostre país: m´aprofito de la nova fe dels altres, com un infant malcriat. El lògic seria haver ofert ministres a Podem i Sánchez hauria aconseguit que als propers 20 anys hi haguessin governs d´esquerres als ajuntaments, CA i govern central, com passava aquí als primers anys de la democràcia. Una cosa copiada del programa comú entre el PSF i el PCF. La resposta ha estat miserable. Fins i tot han intentat fitxar Íñigo Errejón, una punyalada per l´esquena a Iglesias.

D´aquí a dos anys, el PSOE necessitarà Podem -amb més o menys grau- i els del PDeCAT, PNB i a ERC. I aquests li posaran totes les condicions perquè no se´n refiaran. I llavors quan no votin una investidura de Sánchez alguns desmemoriats preguntaran: quina barra, com es que no voten al PSOE? M´agradaria equivocar-me, però ho deixo escrit.