Màxim Huerta hauria d´haver dimitit tan bon punt va saltar la notícia de les seves condemnes judicials, per una simple qüestió de lleialtat cap al president del Govern, el qual havia dipositat en ell la confiança que s´atorga a qui es nomena ministre. Hauria d´haver plegat sense esperar el clam de peticions.

De fet, Huerta mai hauria d´haver acceptat el nomenament. Quan Pedro Sánchez el va cridar, hauria d´haver respost: «President, t´ho agraeixo molt però porto a la motxilla una llosa que no només pot enfonsar-me a mi, sinó al Govern del qual formi part». Però va preferir esquivar l´alternativa de declinar.

Ja que no va declinar, ja que va entrar a l´Executiu, el correcte hauria estat presentar la renúncia irrevocable aquest dimecres a primera hora, abans que l´hi demanés ningú, per una qüestió, insistim, de lleialtat. Perquè una de dues: o va ser deslleial amb el president en no explicar-li l´afer comprometedor quan li va oferir el ministeri, o l´hi va explicar, i llavors la lleialtat consistiria a obviar-ho i oferir el propi cap per preservar el del líder. En qualsevol dels dos casos, l´única ruta possible la marcaven els rètols de «sortida».

En lloc d´això, es va arrapar al càrrec i durant massa hores va deixar la pilota a la teulada de la Moncloa, perquè fos Pedro Sánchez qui decidís si el feia fora o s´enfonsava amb ell. Òbvia deslleialtat. Qui diables va aconsellar l´elecció d´aquest personatge? Haurien d´abandonar junts l´entorn presidencial.

Que el deute tributari de l´escàndol estigui saldat no és argument vàlid en aquest cas. És una situació plenament legal, però que no permet ser ministre en ple 2018. A molts els pot semblar lamentable, sobretot perquè multitud de professionals ben pagats van fer el mateix truc, aconsellats pels seus assessors fiscals; els van caçar, els van multar, i no en parlem més. Però estem parlant de formar part d´un Govern sorgit d´una moció de censura contra una trama de corrupció. En aquest context només és tolerable una neteja absoluta, avalada per un currículum immaculat.

I un últim argument sobre la lleialtat. Huerta hauria hagut de dimitir a primera hora per no perjudicar el llenguatge de símbols amb què Pedro Sánchez intenta legitimar el seu mandat sobrevingut: promesa sense crucifix ni Bíblia, gabinet amb majoria de dones, ordre d´acollir els refugiats de l´Aquarius... la taca del ja exministre de Cultura espatlla el quadre.