Al filòsof prussià Immanuel Kant, al segle XVIII, li interessaven dues inquietuds que van quedar fins i tot immortalitzades al seu epitafi, visible a una de les cantonades exteriors de la catedral de Königsberg, la seva ciutat, actualment territori de Rússia. En alemany i en rus s’hi llegeix: «dues coses m’omplen d’admiració: el firmament estrellat sobre mi i la llei moral dins meu». És un text del final de la Crítica a la raó pràctica, que resumia tota una manera de pensar.

Entre les qüestions que més em preocupen ara mateix, com a docent, n’hi ha una que podria anar al meu, d’epitafi: com cal avaluar les persones? Si vostè és professor, mestre, formador, potser ho consideri també una pregunta prioritària: com fer-ho bé? Com evitar els capricis, allò de «treure-s’ho de sobre», el pes de les afinitats, etc.?

Per a acotar el tema, em limito a l’ensenyament secundari. Alguns documents són clau: el capítol 4t del Decret 187/2015 de l’ESO o l’Ordre 554/2008 per a l’avaluació del Batxillerat, per exemple. Això sí, d’eines, estudis i bibliografia n’hi ha molta més, potser massa, i en permanent actualització, tant a les pàgines oficials (xtec.cat) com a molts altres recursos de literatura pedagògica i didàctica.

La Llei orgànica espanyola d’educació (la 2/2006, coneguda com a LOE) va assenyalar vuit competències bàsiques, provinents del mític «informe Delors». Això suposava una novetat que se sol resumir dient que, a més d’impartir continguts concrets, l’educació ha de contribuir al desenvolupament de competències o habilitats personals, que permetin integrar-se amb èxit a la vida adulta. El debat successiu -com sabem- ha estat quasi infinit. De fet, la normativa insisteix en un enfocament global, continuat i integrador de l’avaluació de l’alumnat, que ha de ser un element essencial del seu procés d’aprenentatge. Però, diguem-nos la veritat: tot això... funciona? Fem-nos preguntes -especialitat «dels de Filosofia», des de Sòcrates o Kant fins ara mateix-: cal «autoavaluar-se».

Anem a pams: el paper tot ho aguanta però la realitat de «com s’avalua» potser és -massa sovint- lamentable. En primer lloc, hi ha una enorme distància entre els documents teòrics i la realitat de l’aula. Força rúbriques, mitjanes ponderades, taules de seguiment, etc., estan ben pensades per a presentar-se a un Tribunal d’Oposicions o per a entabanar a la Inspecció de torn, però, es fan servir? La màgica distinció entre «criteris d’avaluació» (relacionats amb on es vol arribar) i «instruments d’avaluació» (enteses com a eines de gestió, fetes d’indicadors, números o lletres, ítems particulars) no sol estar prou especificada.

A més, sovint no hi ha coherència en els nivells d’exigència entre diferents centres i tampoc, sorprenentment, entre els docents d’un mateix Institut. En tercer lloc, em pregunto per què -almenys en el sistema públic- es defuig qualsevol mena d’auditoria interna sobre la continuïtat i el progrés dels nostres nois i noies des de l’inici d’un curs o etapa fins al final: qui té por a les anàlisis de tercers? Les dades recollides a les «Memòries de centre» obvien el seguiment individual d’alumnes i de docents al llarg d’uns períodes raonables.

I, finalment, ens fulmina la malaltissa obsessió per les estadístiques, com si els resultats sempre haguessin de «fer patxoca» (menys suspesos, millors notes): són efectes patètics que semblen glorificar -ai, que trist!- al sistema i al professorat. Així ens autojustifiquem i el conseller de torn ho pot difondre als mitjans de comunicació i als votants. Sapiguem que moltes estadístiques són, bàsicament, mentides intel·lectualment construïdes.

La qualitat dels professionals

Tinc la certesa que som, en general i en particular, bons professionals docents. Però em temo que el «dia a dia», la misericòrdia i la pressió per a «promocionar» joves, així com la «confusió de gestió», se’ns pot menjar.

Com fer-ho millor? Suggereixo: a) obeir les indicacions avaluatives legals; b) assegurar-se abans que s’hagi elaborat i entès prou bé; i c) fixar prèviament els objectius reals i necessaris per als nostres joves. Sense un programa ben planificat, posar notes acaba sent una «arbitrarietat» sotmesa a pressions o interessos. Avaluar no és l’objectiu, sinó l’eina, el termòmetre, el mirall. Amb el «bonisme» no s’arriba enlloc; amb el «formalisme», tampoc. Siguem humans i audaços.

La nostra feina mai ha estat allò de «qui dia passa, any empeny». Per aquest motiu necessitem clarificar bé criteris i les eines. Els primers tenen relació amb objectius (continguts i competències) i els segons amb la seva mesura, qualitativament justa i moralment eficaç, mirant d’evitar tanta sospitosa aglomeració «al voltant del cinc», que -quan se n’abusa- no deixa de ser «mediocritat»: tothom mereix “AS” (assoliment satisfactori)? Comencem a mirar cap a l’“AE”, cap a l’assoliment excel·lent. Això seria anar endavant. Per cert, en això d’avaluar, quina nota ens posem els profes?