Ja fa més de tres anys que dura aquesta murga. Hi ha columnistes i periodistes que cansen, avorreixen el lector, perquè s'han passat mesos i mesos escrivint el mateix text, simplement han canviat els noms; van passar d'escriure contra Artur Mas a Carles Puigdemont i ara rep en Quim Torra. Ells es consideren el sanedrí de la veritat, els guardians de les essències pures, i pressuposen que la gent és idiota i es pot deixar entabanar amb qualsevol creença, fins i tot, les més estrafolàries. Només ells saben el que convé com a poble i el que no convé. Rucs de set soles!
Alguns escriptors monotemàtics -versió catalana d'en Jimenez Losantos- per voler ser graciosos han pretès inclús ridiculitzar, a manca d'arguments intel·lectuals, els expresidents escrivint a la babalà el seu nom, presidentmas, però no presidentobama, basant-se en que en el llenguatge oral i televisiu s'escolten junts els noms i els cognoms, el càrrec i el nom, altrament en el text escrit i literari sí que hem de deixar una pausa entre els dos substantius, un d'ells en funció sintàctica d'aposició, puix el text escrit si vol reproduir el verbal totes les paraules les escriuríem plegades i no s'entendria res.
Insulten metòdicament a la gent que no pensa com ells i els acusen de ser un ramat domat, mera xusma adoctrinada. Com si ells fossin els garants de la veritat absoluta i posseïssin una autoritat moral i intel·lectual superior, aquesta suposada categoria se l'han atorgat ells mateixos i fora de la seva domesticada parròquia ningú els la reconeix. Volen desadoctrinar la crèdula plebs, però cauen en la paradoxa que qui vol reemplaçar un sistema de creences per unes altres és també un adoctrinador; no obstant, sembla no importar aquesta contradicció perquè el seu dogma és el verdader. Volen desprogramar el cervell per programar-los amb la seva ideologia.
Manllevo un brillant i lúcid paràgraf d'en Pep Prieto que, sota del títol «Enganyats» publicat el 6 de juny en aquest diari, va escriure: «Qui esgrimeix el recurs de 'que no us enganyin' està convençut, atesa la seva significació, que la seva veritat és absoluta, irreversible, que s'articula inabastable per a la resta de mortals». «Creure que els altres viuen permanentment enganyats és ser còmplice de l'engany, perquè al final les veritat absolutes només existeixen en els pensaments impositius».
La premsa i la televisió, si vol ser dignament plural, ha d'oferir un ventall d'opinions contrastades perquè els espectadors puguin formar-se una idea argumentada i amb això hi estem tots d'acord. La gent es forma opinions respectables a partir del que veu, llegeix, escolta i sobretot del que pensa. Però el que no poden fer alguns individus és limitar-se a dir «us han ensarronat perquè sou uns babaus i ho tornaran a fer», sense mai aportar proves, sense un estudi sociològic, fonamentat en preguntes per saber amb exactitud si les persones van ser enredades o no.
Perquè no és suficient faltar al respecte als diferents, cal exposar amb dades objectives que els diferents viuen en la tenebra de l'error i explicitar les raons, de no fer-ho s'arriba a la conclusió que abominen i condemnen els diferents. També el que acabo d'escriure és aplicable als que maldiuen dels anomenats unionistes, que el seu greu pecat comès és pensar diferent.
És d'esperar que aquesta tensió minvi ja que es parla d'un assossec fruit d'una necessària entesa entre el govern català i el de Madrid presidit per en Pedro Sánchez. Ha improvisat per manca de temps un nou govern a diferència dels altres presidents que un cop guanyades les eleccions tenen un marge considerable d'espai temporal per rumiar-s'ho.
Aquesta precipitació ha comportat el cessament fulminant del flamant ministre de Cultura i Esports, Màxim Huerta. Respecte a aquesta dimissió forçada, manejo dues hipòtesis: el president coneixia el tripijoc de l'exministre i el va utilitzar per escarmentar a fi de mostrar un govern impol·lut, o no ho sabia; en el supòsit que no n'era sabedor, va actuar amb negligència. Perquè l'oposició mirarà amb lupa tots els nomenaments que faci, malgrat la brillantor professional i acadèmica dels ministres, fins i tot, el que és un avantatge per al govern pot ser també inconvenient, puix que quan més mediàtica o prestigiosa és la persona més mal li farà a Pedro Sánchez si es demostra que és una persona que va de catxa (no de «farol», com va dir Clara Ponsatí).
Màxim Huerta quan presentà la renuncia es queixà furiosament de la cultura del soroll, del bombardeig de desinformació, de la premsa tòxica, que ell mateix ha practicat de forma incessant, contumaç i gamberra via Twitter, però quan la dirigia contra els altres era musica celestial. Cert que el govern de P. Sánchez fa patxoca, un bonic aparador, però deia Santiago Rusiñol: «Les condecoracions són com les botigues amb poc gènere que ho exhibeixen tot a l'aparador».
Ja ha començat una agressiva batussa a les xarxes entre els militants del PSOE contra els del PP i els de Cs, ambdós competeixen per qui la diu més grossa i els sobiranistes callen i els escolten complaguts. Fins ara el PSOE mantenia un pacte tàcit amb Cs i agafats del bracet assistien a les mateixes manifestacions. Però s'ha acabat el bròquil, ja no estan entaulats i qualsevol decisió d'en Pedro Sánchez per assenyada que sigui serà brutalment i cridanerament impugnada per Cs i pel PP. Qualsevol gest humanitari o acció governamental solidària serà considerada postureig, hipocresia.
