Fa mal

Chelo Jiménez i Romi Feliu | Girona

Aquests dies tancarà Fem Girona o, el que és el mateix, la ràdio local ben feta amb més de 30 anys de trajectòria. Un equip petit, petit, que ha fet ràdio en majúscules.

Volem compartir què en pensem i com ho hem viscut.

Fer ràdio local té molt de mèrit; durant anys l´equip de Fem Girona -abans Ràdio Grup, Onda Rambla o Punto Ràdio- no només ha donat cobertura a Girona ciutat sinó a totes les comarques gironines. La seva vocació sempre ha estat ser una finestra oberta a tothom des de ciutadans particulars, associacions d´àmbit social, juvenil o veïnal, al món de la cultura, la música, el teatre, llibreters i escriptors, a la gent de l´esport, del món empresarial i de l´hostaleria i el turisme i... als polítics. I ja els diem nosaltres que no ha estat una tasca fàcil explicar què passa en el nostre entorn fent una programació amb cara i ulls de quatre hores de directe al dia.

En aquests anys ha treballat molta gent a la ràdio local a Girona, tots ells han contribuït perquè això fos possible, tots ells també són part de la història de la ràdio a Girona i es mereixen un reconeixement.

Aquests dies tanca Fem Girona... i no pas per jubilació... i fa mal.

Fa mal per molts motius, no només perquè nosaltres pensem que és injust i no s´ho mereixen. Fan mal tots aquests mesos d´incertesa, de reunions que no duen enlloc, d´escoltar versions que s´allunyen del tot de la veritat i que només deuen tenir com a objectiu fer quedar bé una de les dues parts implicades.

Fa mal veure com la proposta de continuïtat feta per part de l´Ajuntament de Girona frega el menyspreu cap als professionals de Fem Girona o com aquells que han estat col·laboradors durant anys et fan un copet a l´esquena... i no es mullen. Fa mal veure com polítics de tots colors utilitzen la fi d´una empresa per treure´n rendiment propi o com amics i professionals del periodisme no parlen del tema als seus editorials.

Nosaltres tenim clar que Girona no ha tingut mai cap projecte de ràdio com el que ara desapareixerà, per la implicació, la proximitat i la pluralitat i... potser no el tornarà a tenir mai.

Aquests últims mesos han estat durs, amb sentiments barrejats de tristor, negació, ràbia i impotència però, sobretot, el sentiment més fort que hem tingut ha estat l´orgull.

Orgull de la gent de Fem Girona però sobretot de l´Eduard Cid i d´en Julià Bernabé pel seu esforç, la seva integritat, l´honestedat i professionalitat.

Estem segures que durant anys, quan la gent parli de ràdio a Girona, seguirà parlant de vosaltres, dels de la ràdio de la Rambla, d´en Cid... i nosaltres continuarem estant orgulloses.

Al jovent de la Línia 11

Joan Corney Vilà | Girona

Sovint solem critiquejar el nostre jovent. Que si els falten valors, que si són molt volubles, que si no tenen massa bons modals, que si les seves actituds són poc recomanables, etc. Soc un usuari habitual de la línia 11 del transport públic de Girona que fa el servei del Campus Universitari de Montilivi. Els i les joves estudiants, a determinades hores, omplen a vessar els autobusos, alguns de reduïdes dimensions per poder transitar pel Barri Vell. És una constant veure com cedeixen els seus seients, com la cosa més natural del món, a les persones d´edat avançada que compartim aquests busos. La majoria ja s´aixequen només d´observar la gent que esperem a la parada. Moltes vegades no saps ni a qui agrair el seient que han deixat lliure. Doncs aquest és el motiu d´aquestes ratlles: fer un reconeixement públic a tot aquest jovent. També a la majoria de conductors i conductores per la seva atenció i amabilitat. I us asseguro, nois i noies, que tindrem present que actituds com la que he descrit també són vostres.

Carme, un trist adeu

Mayte Calamita Bonafuente | Girona

Estimada Carme. El passat dimarts vares marxar i no puc menys que recordar, a través de quatre paraules, aquella bona amiga i magnífica persona que durant molts anys va compartir amb mi viatges i també vivències del món del bàsquet que tant estimava.

Que aquestes paraules siguin l´homenatge que tant et mereixes i espero que, com jo, puguis escoltar el ressó d´unes paraules que diuen: «Mateo, la Carme ja és aquí».

Un altre mar mort

ÀNGELA FERRER I MATÓ | Girona

Sí, ja sé que tenim un veritable Mar Mort i fins i tot m´hi he ba­nyat però queda una mica lluny de casa nostra. Ara tenim un nou Mar Mort i ben a prop. Contínuament gent desesperada que no té per menjar, ni casa ni ajuda troba la mort al Mediterrani. La me­va immensa tristor és comprovar que no són benvinguts pràcticament enlloc. Fan nosa, són com les restes d´una casa derruïda de la qual tothom en fa estella. Últimament uns quants han estat acollits i almenys aquests tindran una ajuda que els permetrà viure, això espero, amb dignitat com èssers humans que són. Però la meva pregunta és quantes víctimes han mort en el nostre Mediterrani? Quan em vagi a banyar al mar no tindré por de peixos ni meduses sinó que temeré topar-me amb les restes d´un ésser humà que, desesperat, buscava ajuda i va trobar la mort. Ara bé, jo no veig que cap país d´Europa mogui un dit. Què passa amb els països nórdics que presumeixen de rics i de viure folgadament? No poden ajudar i acollir unes quantes persones que res no tenen i que segur viurien amb les seves sobres? Aquí manca unitat, humanitat i generositat. Tot Europa hauria de programar una estratègia que acabés amb a­questa deshumanització. I quan dic tota és tota, no s´ha d´excloure cap nació, ni Rússia ni Islàndia... cap ni una està exenta de culpa per la mort de tantes persones. Un repartiment equitatiu seria el més just i deixeu-me recordar aquesta frase tan bonica però alhora tan poc practicada: «Estima el proïsme com a tu mateix».