De petits, et preguntaven: qui estimes més, el pare o la mare? I et quedaves en blanc, o sense pensar-ho, triaves una opció. Sense que la resposta tingués gaire consistència. I la part perdedora, no t'ho deia, però se sentia un pèl decebuda. És una pregunta maleïda, i que té l'altra banda del mirall; la qüestió, a l'inrevés: els pares prefereixen més uns fills que uns altres? Els estimen tots per igual?
Els pares i les mares sempre tenen algun dels fills com més proper, perquè és el benjamí de la família, per la manera de ser, tan similar a la seva o, al contrari, perquè és especial, sent d'una altra manera. No és diu, no es comenta massa, però els pares i les mares solen tenir algun fill o filla preferit. És inevitable. El problema és si la diferència de tracte no és prou discreta, o és tan exagerada que els altres fills ho noten. Més aviat, ho pateixen. I les enveges entre germans passen de ser bromes i baralles inofensives a un sentiment d'impotència, que esclata a la mínima. Facis el que facis, pensen, els pares mai estaran contents. Tu mai seràs tan estimat, perquè, a diferència del teu germà o germana, no ets perfecte.
De vegades, pares, mares i fills i filles, semblen enraonar un llenguatge diferent. Que uns parlin xinès cantonès i els altres, el suec en la variant finlandesa. Quan els fills tenen un caràcter tan oposat als progenitors, o volen coses tan diferents en la vida, hi ha conflictes. Alguns pares estimen més, o prefereixen els fills que els han fet avis, que no pas aquells sense descendència? Podria ser; en certa manera, es pot entendre. Perquè la il·lusió d'un infant, les bromes, les ganes de viure, són uns sentiments tan intensos i tan nous que qualsevol els voldria compartir. I és fabulós sentir-se participant de la vida d'unes criatures. Alguns pares i mares donen més importància a la continuïtat de la nissaga, que no pas a un tracte igualitari amb tots els fills. La sorpresa més grans d'aquests pares controladors és que els seus fills, com ho reclamaran els nets, voldran ser ells mateixos, i no pas com ells volen que siguin, o amb la vida que els volen imposar. Quan imposes a algú els somnis i la vida d'un altre, aquest tindrà una existència teledirigida i falsa. Que no és seva. I, tard o d'hora, reclamarà el dret a equivocar-se, a encertar a vegades, a ser ell mateix, peti qui peti.
