El fet que la crisi de govern m'enxampés a milers de milles del seu epicentre va ser tot un avantatge de distància perplexa: semblava un programa de telerealitat en el qual apareixeria aquest cuiner malcarat, que tots vostès coneixen, per deixar-nos anar: «Això és un allioli? Això és una merda!». Ningú ha anat tan lluny com Espanya en l'assumpció dels mandats post-moderns, això és la substitució dels fets per la seva representació i en l'ocupació de gestos en comptes de polítiques. Un govern fet de noies cèlebres, jutges de molt ampli espectre (ampliable, si necessari fos), tres o quatre valencians i valencianes, un periodista del cor (ja dimissionari) i un astronauta. Sembla un acudit d' Eugenio (ara celebrat en un documental), «saben aquel que diu: es troben en el Transsiberià un rus i un paio de Jerez?».
Ja només ens faltava la traïció de Florentino Pérez en deixar sense entrenador a la Roja, una de les poques entitats que encara ens subministra satisfaccions genuïnament nacionals. I que pot anomenar-se Roja sense que s'enlairin els bombarders de Rota. En fi, caldria aclarir, primer, per què el govern Frankenstein -recolzat en un patchwork de partits i associacions benèfiques (en el seu benefici)- era bo fa poc més d'una setmana i resultava intolerable quan Mariano Rajoy va perdre les eleccions i, després, les va tornar a perdre. Ens hauríem estalviat tota la tabarra del dret a decidir i la resta d'espasmes patriòtics.
Després hi ha els refugiats de l' Aquarius ( Raphael podria recuperar la seva famosa versió del tema de The fifh dimension) als quals hem obert la porta, i hem fet bé, però ¿algú sap com serà la nostra política sobre aquest tema tenint en compte que una Líbia i una Síria destrossades pels nostres bombarders seguiran aquí el mateix que el flux constant de fugitius de l'horror? Un govern com el de Pedro Sánchez hauria de tenir el seu temps i el seu programa perfectament taxats, però tampoc voldria privar-los a vostès del grandiós espectacle que, sens dubte, continuarà.
