Hi ha actes enverinats. Ho hem vist aquests dies amb la nova proposta de la Fundació Princesa de Girona de fer el seu acte al Mas Marroch, implicant així els germans Roca en un posicionament que, per la seva manera de ser, sempre han evitat. Al cap i a la fi, ells són un restaurant que, que jo sàpiga, no demana ni l'afiliació política ni el carnet d'identitat als seus clients. I des d'aquest punt de vista costa d'entendre la crucifixió a la qual s'estan veient sotmesos, pel simple fet d'haver rebut l'encàrrec per servir un àpat sota el barret de la monarquia espanyola, com si en tots aquests anys algú s'hagués aturat a controlar qui anava i qui no anava a tastar les excel·lències del millor restaurant del món (si has estat el millor sempre ho seràs, com els campions esportius que guarden el seu palmarès encara que s'hagin vist superats per altres).
Can Roca no es mereix formar part d'una batalla ideològica ni política, ni tampoc un xàfec de comentaris negatius i insultants a les xarxes socials per tenir una clientela o una altra. S'equivoquen els fonamentalistes del procés que volen fer pagar als qui posen el menú i no als veritables responsables del fons de la qüestió. Si a les comarques gironines mai ha fet gràcia això de tenir la seu de la Fundació Princesa de Girona, hi ha dues solucions: fer adonar als representants d'aquesta entitat que no són benvinguts o simplement passar olímpicament d'un acte que no te cap mena d'arrelament al territori. Però, el que segur que no és pot fer és matar el missatger.
Sempre he pensat que és en aquestes coses on grinyola l'independentisme. No crec que el camí més intel·ligent sigui el d'anar creant enemics imaginaris dins de casa, ni anar assenyalant amb el dit els que puguin ser sospitosos de col·laboracionisme. Al cap i a la fi tots hem estat col·laboradors passius per haver tolerat tot el que ha passat els darrers mesos. Per tant, no busquem culpables allà on no hi són.
