Un titular del diari d'ara mateix deia així: El català ha perdut 300.000 parlants a Catalunya en 15 anys. Una mirada endarrere: «A vegades sembla que els catalans estem a la intempèrie. Per una banda desconeixem quins són exactament els nostres drets lingüístics, i per l'altra no tenim una ideologia prou sistematitzada que ens faci ser més coherents i més empedreïts a l'hora de defensar-la». Aquest paràgraf és de Francesc Ferrer i Gironès, del seu llibre Lletres de batalla, any 1989. Quedava ben anunciat tot un avís: «Convé que ens adonem que els oblits, les ignoràncies o les marginacions, conscients o no, només es poden evitar a base de la nostra lluita». L'autor va portar al llibre un recull de cartes i demés documents de comunicació escrita relacionats amb tota classe d'estaments i autoritats, amb les seves respostes, un valuosíssim conjunt epistolar, ja ben imprescindible en l'arxiu històric de la defensa de la llengua catalana, tot un registre d'una llarga època de duresa. Hi ha en el llibre tot un repertori de destinataris: ministeris i secretaries d'Estat, companyies d'assegurances, entitats bancàries, tribunals, notaries, gestors de la cultura, administracions militars, governants concrets com ara Felipe González, Calvo Sotelo, Jordi Pujol.
Lletres de batalla, de Francesc Ferrer i Gironès, publicava uns fets i unes reivindicacions que semblava -en el seu dia- que s'haurien de recordar com ja superats per sempre. Per exemple, s'hi pot llegir que un ministre d'Educació de l'Estat espanyol va dir que « una patria grande y unida ha de poseer una lengua comuna». Són paraules ben punxegudes, de l'any 1946. Però setanta anys després, un altre ministre del mateix Estat, contrari de la nostra immersió lingüística, insistia: « vamos a españolizar los niños de Cataluña». Passen els anys. Som i són allà mateix ... gairebé. I el lector podrà desxifrar i graduar el terme «gairebé». És allò del poeta: et deixo un ram de preguntes.
Haver perdut a Catalunya 300.000 parlants de la llengua pròpia d'aquest país ha de ser un bon motiu d'estudi i esbrinaments. Deuen ser factors influents les arribades contínues de nous ciutadans, i el consum de mitjans de comunicació no catalans, i el creixement de la llengua anglesa que s'ha fet invasora, i la presència universal d'una idolatria de les tecnologies de la comunicació amb terminologia que ningú té ganes de traduir. Tot això, amb aires de grans magnituds, no afavoreix aquell salvament dels mots que treballava el poeta «per retornar-vos el nom de cada cosa perquè seguíssiu el recte cami d'accés al ple domini de la terra».
Ara i aquí mateix hom pot observar que el camí d'accés a l'ús social del català està molt embardissat. Camins de la nostra vida social que caldria reprendre. Per citar només alguns propòsits de la ruta: el català escrit dels rètols d'establiments comercials i marques, la denominació de festivals i festivalets, la titulació dels grans programes de la televisió pública catalana, i molts més elements que configuren la nostra vida més quotidiana. Tot pot ser signe de reculada o d'abandó; alguna institució, organisme,servei o assessoria ha abaixat la guàrdia amb deixadesa mandrosa.
El llibre de Francesc Ferrer i Gironès Lletres de batalla, a 29 anys de la seva publicació, és actual, tremendament actual.
