Vaig decidir instal·lar ADSL a la meva altra casa per raons que no venen al cas i la companyia propietària de la línia (tu només la llogues) em va imposar una permanència de dos anys. Curiós concepte el de permanència: és com si per comprar una nevera a una botiga d'electrodomèstics haguessis de quedar-te, també, amb la rentadora, l'assecadora i el rentaplats, tot és línia blanca, no? Curiós concepte, també, de mercat lliure que comença prenent presoners malgrat que l'empresa no fa més inversió en el tracte que estrènyer o desconnectar una clavilla.
Vivia jo tan tranquil i satisfet amb una línia que no uso quan la companyia en qüestió em va enviar un tècnic per canviar l'ADSL per fibra òptica. Li vaig dir al tècnic que no calia perquè no uso el servei. El tècnic va fer unes consultes i em va demanar, molt amablement, que l'esperés perquè havia d'anar a buscar uns papers que portava al cotxe. Vaig signar els papers mentre el tècnic mantenia una espècie de conferència a diverses bandes amb el mòbil a l'orella i el bolígraf a la destra en un gloriós exemple de multitasca.
Des de llavors que visc en un ai perquè cada dia, al matí o a la tarda, des de fix o mòbil, des de Barcelona o Madrid, em truca algú per vendre la fibra òptica o per demanar-me que li expliqui per què no la vull. Cada dia, sovint diverses vegades al dia, des de fa dos mesos, fins i tot a l'estranger. Lògicament, després de superar amb bones maneres les primeres proves, he acabat per enviar als assetjadors a on enviava Fernando Fernán Gómez (un exemple) quan abusaven de la seva paciència. En diversos tons: encès, pedagògic-saberut, burleta, apoplèctic-infartant i adaptatiu-glacial, que és el que pitjor em surt perquè soc de bestiar amb casta i això no té remei. Això és un alleujament, però potser no tingui certa utilitat social tenint en compte que per a certes companyies el respecte a la privacitat, a l'hora de la migdiada i al lliure albir, no semblen impediments per als seus tripijocs.
