Aquesta setmana s'ha celebrat el dia internacional de la selfie. Efectivament, en aquesta Tercera Revolució Industrial en què ens trobem immersos des de principis del segle XXI, i en la qual les telecomunicacions i la imatge han imposat un protagonisme quasi incontestable, absolut, dictatorial, de manera simultània s'ha anat creant i establint una mena de calendari anual de celebració de conceptes estúpids o perfectament oblidables; el dia del ninja, el dia de dormir en espais públics, el dia de la lasanya, el dia de llegir en el vàter, el dia d'empassar-se espases, el dia del io-io i el dia dels articulistes són algunes de les suposades efemèrides que conformen aquest almanac anyal de celebracions estúpides que no fan altra cosa que frivolitzar amb fets, gents i actes que realment si caldria commemorar. De fet, si els enyorats Monty Python reobrissin el seu llegendari Flying Circus no trigarien a crear un ministeri de celebracions absurdes que, segurament, compartiria planta amb el no menys històric ministeri de caminars estranys.

Moltes vegades, aquest context d'avenç i desenvolupament tecnològic fa la sensació que ens serveix de ben poca cosa des d'una òptica més profunda i humanista, fet que de retruc ha acabat erigint la selfie com una mena de símbol de la cultura popular actual, presonera d'una societat cada cop més individualista i, per tant, menys solidària i conscient dels problemes reals que ens afecten vers els altres. Diuen els experts en la matèria que les selfies dels seus principals usuaris, en concret dels millennial, una generació que ha crescut sobreprotegida parentalment i que, en conseqüència, ha donat forma a una realitat distorsionada de la qual necessita elogis perennes per a sentir-se realitzada: youtubers, instagramers, influencers, gilipollers... Si a la veu que internet i les xarxes socials ens han concedit a tots hi sobresurt de manera evident i estrident el jo per damunt del nosaltres, l'insult, la manipulació i la confrontació dels individus per sobre del diàleg i l'entesa entre tots ells, la selfie no és altra cosa que la constatació visual i inexcusable d'un egocentrisme epidèmic, la metàfora del narcisisme capitalista i subordinant que no admet errors i que sembla cridat a ser, si no hi posem remei, la pedra filosofal de la nostra perdició.

Fer-se selfies en un acte social, donant mostra d'una nova adquisició material, compartint espai amb un VIP a tall de fotoautògraf o fins i tot davant les restes d'un accident o com a trofeu a la consumació d'un crim, tot s'hi val per celebrar la innata voluntat humana de deixar petjada, encara que aquesta sigui d'allò més intranscendent i censurable i que, indefectiblement, ens recordi aquella vella màxima del «selfie, selfitatum», tot és vanitat.