En el seu aterratge sobre la realitat després del teatre mediàtic que tant marca ara la política, el nou Govern pedrista va ensopegar als pocs dies amb la sentència fiscal de Màxim Huerta i la imputació -en tràngol de desimputació- de Luis Planas. No s'esperen més turbulències però ja són, i han deixat al descobert les improvisacions i anomalies procedimentals a l'hora de resoldre els càstings dels grans càrrecs al nostre país. Mancances que no només afecten el nou executiu de Pedro Sánchez, inopinat primer ministre, sinó que afecten la classe política espanyola en general. Recordi si no el cas dels comptes offshore del ministre José Manuel Soria o els embolics patrimonials de Miguel Arias Cañete, per no parlar del cas que en el seu dia li va costar al mateix Josep Borrell la secretaria general del PSOE o les tèrboles subvencions veneçolanes que van liquidar la carrera pública de Juan Carlos Monedero.

No sé quant de veritat hi ha en això, però en els serials polítics nord-americans són els mateixos interessats i aspirants a càrrec, ja sigui per magistrat del Tribunal Suprem, fiscal general de l'Estat d'Illinois o simple candidat a primàries de districte electoral, els que encarreguen a investigadors privats i / o especialistes en comunicació un informe preventiu sobre les debilitats de la seva biografia i la seva repercussió tant en els mitjans com entre els seus enemics de l'oposició i fins del seu propi partit. Ningú va poder entreveure el cas Lewinsky que gairebé li costa l' impeachment a Bill Clinton, però sí coneixien, en canvi, la seva juvenil fumata de marihuana al Albaicín de Granada, affair que el seu equip de campanya va contrarestar amb el clàssic argumentari que consisteix a reconèixer la falta abans fins i tot que s'airegi.

Ara fins i tot és molt més fàcil rastrejar els aspirants a personatges públics ja que la moda del tuit els deixa al descobert. Els tuits posen en evidència l'estultícia dels seus practicants quan no les fòbies homòfobes i fins filonazis, com és el cas de l'actual president-pantalla de la Generalitat, Quim Torra. En l'actualitat sol ser freqüent que els nominats a càrrec i al seu torn tuiters compulsius, hagin de esborrar amb angoixa tot el seu historial digital per no ser enxampats en comentaris políticament incorrectes. A l'aguait hi ha la canilla de llops assedegats de debilitat humana, tal com va descriure Màxim Huerta amb aires novel·lers als seus inquisidors polítics.

En canvi, el seu successor, un gestor cultural de llarga trajectòria, José Guirao, no practica el passeig social amb mòbil. Guirao ha sobreviscut a tiris i troians, de la socialdemocràcia al liberalisme, del que és públic al privat i de tornada al públic, gràcies al seu tarannà amable i professionalitzat. Encara hi ha qui recorda els vernisages de benvinguda a ARCO, que solia oferir en els seus temps de director del Reina Sofia, obrint el museu a tots i oferint un senzill però elegant refrigeri a base de bon pernil i parmesà. Si Guirao aconsegueix culminar amb èxit el seu anunciat interès per consensuar una llei de mecenatge que resolgui l'adequada política fiscal dels promotors privats d'alta cultura, haurà culminat una de les més sòlides carreres com a gestor cultural que es recorden al nostre país, atès que el seu perfil respon exactament a aquesta figura intermèdia, tan absent a Espanya, del polític cultural, és a dir, algú sense interessos directes en la política ni protagonismes creatius, un productor cultural en l'ampli sentit, algú que posa els instruments a l'abast dels intèrprets i artistes sense mediatizarse per les ideologies, els èxits de vendes o, fins i tot, els seus gustos personals. No és fàcil trobar tals perfils, però així funciona en els països més civilitzats, on els càrrecs culturals duren una mica més d'una legislatura per, precisament, garantir la independència del criteri cultural sobre el polític.

Una política que amb prou feines ja existeix en format real donat el postureig que ens envaeix. La política convertida en show que arriba fins i tot al costat més descarnat dels successos com ha passat amb el vaixell de refugiats subsaharians amb destinació a València. Mentre la política és incapaç de resoldre els seriosos problemes estratègics que afloren en el món, els polítics reaccionen a la seva pròpia insolvència teatralitzant la tragèdia humana. Uns fent demagògia populista i construint murs i fronteres per tranquil·litzar els seus parroquians. Altres mirant cap a una altra banda com si així desapareguessin del mapa. I finalment els que veuen en el socors una oportunitat per adquirir prestigi humanista entre els més sensibles.

Esperem no veure gaires polítics traient punta a la situació, ni a favor ni en contra. Tot això enmig de la pitjor crisi geopolítica que viu la Mediterrània des de la Segona Guerra Mundial, un espai on la insensatesa de Nicolas Sarkozy va propulsar el desmantellament de Líbia com a Estat, on els interessos de Rússia i els Estats Units conflueixen per desestabilitzar Orient Mitjà, amb tensions sense resoldre a l'Est i els Balcans fruit de les presses alemanyes per ampliar la seva àrea d'influència política i econòmica, on el flux sense control de treballadors de l'Est cap al Regne Unit va ajudar a fomentar els recels del brexit ... en una Europa sense projecte ni per si ni per les seves zones d'influència, sense política de defensa seriosa, sense solució al endemisme dels refugiats ... i sense polítics de talla. O aterrem a la realitat o Twitter ens deixarà penjats a la fantasia d'allò més banal.