Tenim un problema greu: neixen cada cop menys nens i l'esperança de vida va en augment. Aquesta setmana hem conegut unes alarmants dades demogràfiques. A tot Espanya, l'any passat es van registrar 391.930 naixements, quasi un 25% menys que el 2008, fa només nou anys. El nombre de naixements de 2017 va ser el més baix des de 1999, mentre que el de defuncions va ser el més elevat des de 1976. Durant els anys setanta, naixien unes 660.000 criatures cada any. De fet, Espanya va passar a ser el país amb la fecunditat més alta d'Europa (2,9 fills per dona el 1970) a tenir l'índex més baix (1,15 el 1998). A les comarques gironines, les xifres també resulten preocupants. Hem passat de 9.334 naixements l'any 2008 a només 7.014 l'any passat amb un progressiu descens cada any després de la recuperació experimentada des de principis del segle XXI, i que es va truncar bruscament amb la crisi econòmica. A la província de Girona, els naixements encara superen -per poc, això sí- el nombre de defuncions, però a províncies com Lleida i Tarragona ja és a la inversa.

Tots els països avançats han experimentat una important caiguda de la seva taxa de fecunditat en els últims cinquanta anys. La diferència radica en com l'han afrontada. En països com els escandinaus, Holanda o França s'ofereix una forta protecció laboral a les mares, prestacions generoses per als fills, guarderies subvencionades i polítiques socials que promouen la igualtat de gènere. Aquests països han aconseguit un equilibri de fecunditat estable, mentre que en d'altres, com els països mediterranis, la caiguda ha sigut molt més pronunciada. I, entre ells, Espanya constitueix un cas extrem, amb l'afegit de l'efecte negatiu que tindrà el creixent envelliment de la població: les previsions indiquen que la ratio de dependència de la població gran s'incrementarà sobre un 140% el 2050.

En l'estudi de La Caixa El dèficit de natalitat a Europa. La singularitat del cas espanyol , un dels millors treballs realitzats sobre la matèria, es conclou que «la natalitat tendeix a ser més elevada en aquelles societats on els fills són percebuts com un bé privat i públic alhora, on els costos i l'atenció dels nens són compartits entre la família i l'Estat, i a on la igualtat de gènere contribueix a fer possible la conciliació de la vida laboral amb la familiar». La falta de polítiques demogràfiques actives i creïbles ha sigut una carència constant dels successius governs. És necessari donar suport a les famílies amb ajuts directes, places de guarderia suficients, horaris que permetin la conciliació, facilitats per l'accés a l'habitatge, etcètera. I situar-ho com a prioritat en el debat polític.