Cada setmana llegeixo articles sobre l'estat comatós de la cultura catalana. Més o menys alarmistes, són papers recurrents que assenyalen els perills, els culpables, i alguns fins i tot proposen solucions per a revertir la decadència apuntada.

Els perills més esmentats passen pel retrocés de parlants en català, per la precarietat amb què treballa la nostra escola, els nostres ajuntaments i les nostres associacions, per les dificultats de tenir mitjans de comunicació solvents i per la manca de producte global traduït a la nostra llengua -entre molts altres perills. En l'apartat de culpables, l'Estat espanyol i la cultura castellana hi solen aparèixer com els assetjadors principals, darrere de l'administració catalana: quan no és l'IVA cultural espanyol és el nostre govern el qui no destina prou esforços i diners a la cultura del país. I pel que fa a les solucions, la unanimitat és completa: si no hi posem més recursos (alguns diuen que sense un Estat propi no ens en sortirem), la cultura catalana se n'anirà pel dull de la Història.

Si mireu enrere en el temps, les hemeroteques en van plenes, d'articles d'aquest tipus. Planys i discursos segregats per grans personalitats de la nostra cultura, fa tres segles que en denunciem la desaparició. Per això estic temptat de dir que, si s'és un creador català, una persona de cultura, el fet comporta que tard o d'hora hom escrigui o declami que la cultura catalana es troba en perill de mort. És com si hi anés associat, un requisit dels que per ofici han triat la cultura. Fa uns dies, Francesc Serés tenia raó, quan al diari Ara escrivia que cal recuperar «el valor cívic que ha fet de la cultura la veritable raó de ser d'un país...».

Enllà d'això, jo fixaria una quota de planys. Detergent. Obres el diari o la pantalla i la majoria d'opinaires passen un dia rere l'altre dient-nos que la cultura catalana (i, per extensió, el país) és a punt de tocar fons. Dit d'una altra manera, ensopegues amb una plèiade constant d'individus que cobren per avisar-nos que no anem bé per anar a Sants. Directors d'institucions culturals, tertulians, escriptors, dramaturgs i músics, polítics i professors, bibliotecaris, guionistes, gestors culturals, cuiners, modistes, actors, pintors i joiers, poetes, directors de mitjans de comunicació i fins i tot esportistes, la sonsònia apocalíptica hi ha dies que és indigerible.

Em puc equivocar, però jo diria que el perill més gran per a la cultura catalana és viure de dir que es mor. Perquè al final ens ho creurem, ho donarem per fet, i per tant deixarem, d'una vegada per totes, de fundar revistes, d'anar al teatre i de comprar discos. Apagarem la ràdio, la televisió, no escriurem més llibres. Passarem dels mestres. A diferència del que van fer molts dels nostres ancestres que, en èpoques més fosques, es van posar a picar tota la pedra que van trobar i ens van llegar aquest gran país.