El parc de la Devesa i la Vall de Sant Daniel són dos espais que els gironins tenim a la nostra disposició per gaudir de l'aire lliure, esplaiar-nos, passejar, i contemplar les belleses naturals. Un i altre es troben ben a prop del centre urbà. Un i altre són generosos en proporcions. Un i altre han hagut de ser defensats contra les agressions que han amenaçat la seva integritat.
La Devesa és un parc estructurat i planificat. Amb unes plantacions ben disposades. És obra humana. Uns tècnics l'han fet possible. Els ciutadans l'usen i n'abusen. Uns l'estimem com es mereix. Altres només s'haurien interessat per la seva utilitat i pel valor del pam quadrat.
Sant Daniel és obra de la natura. El seu caràcter rural i el fet d'haver estat municipi durant molts anys li ha donat un to camperol. S'hi ha vist, i més o menys encara perdura una mica, l'alternança de conreus i pasturatges.
A la Devesa es disposa d'amplis passeigs. D'uns magnífics jardins. De nombrosos bancs per poder descansar.
A Sant Daniel dominen els empinats camins i entortolligats corriols. Es pot seure en qualsevol pedrís. No hi ha un jardí dissenyat i cuidat com el de la Devesa; però tota la Vall és un gran jardí, un jardí natural, que es va adaptant al pas de les estacions.
Per accedir des del centre urbà a Sant Daniel antigament calia sortir per algun dels portals de la muralla que tancava la ciutat. Si es traspassava el portal de França, sortint de la plaça de Sant Pere i seguint pel carrer de Pedret, abans d'arribar als Salesians, s'entrava al terme de Sant Daniel. Si sortíem pel portal de Sant Pere, tot seguit ens trobàvem a Sant Daniel. Aquell pas, primer, fou ampliat per facilitar la circulació dels camions, fet que podia representar un perill per la conservació de la identitat de la Vall. Més endavant es retallà més la muralla per deixar visibles els absis del temple de Sant Pere. Una obra molt positiva. Sortint pel portal de Sant Cristòfol, l'únic que encara es conserva, ens apareix una àmplia panoràmica i se'ns obren els camins per endinsar-nos a la Vall, pujant en direcció al Calvari o baixant cap a la Font d'en Pericot. Més antigament la porta Rufina era el pas per accedir a l'actual plaça de Sant Domènec i des d'allí pujar a Les Pedreres i en arribar al cim contemplar tota la grandiositat de la Vall i trobar diversos camins que ens hi introdueixen. Passant el desaparegut portal del Carme immediatament també es pot pujar a Les Pedreres, o seguint el carrer fins passat el cementiri entrar a la Vall per la zona de la malaguanyada Font de la Pólvora.
La Devesa se situa a tocar de la Girona de l'esquerra de l'Onyar. Però sempre quelcom s'hi ha interposat. Abans de l'enderroc de la muralla del Mercadal era qüestió de franquejar el portal de Figuerola i tot seguit ens trobàvem al parc. Si se sortia pel portal d'Àlvarez seguint pel camí de Ronda s'arribava a la Devesa en les proximitats del Camp de Mart.
Abans que desapareguessin les muralles es formà una altra barrera que separava la ciutat del parc urbà. L'any 1862 arribava a Girona el tren que unia la ciutat amb Barcelona, i tot seguit es plantejà el traçat de la continuació de la línia fèrria fins la frontera francesa i la comunicació amb Europa. El projecte inicial preveia el pas del tren per la Devesa, creuant-la en diagonal, cosa que representava la destrucció del parc i pràcticament la seva desaparició. Les forces vives de la ciutat es mobilitzaren de tal manera que la protesta va ser atesa. La Devesa se salvà de la destrucció; però el nou traçat de la via representava com una altra muralla que separava el parc de la ciutat. No es podia pas evitar. Disposar del servei ferroviari era vital, no es podia perdre malgrat fos a canvi d'alguna renúncia. En aquell temps era impensable proposar el soterrament de la via fèrria, i tampoc era fàcil crear un pas elevat. De manera que des dels anys setanta del segle XIX fins a la fi del segle, per arribar de la ciutat a la Devesa s'havia de passar primer per un dels portals de la muralla després per algun dels passos que salvaven el terraplè del tren, i també creuar el riu Güell. Des de l'inici del segle XX fins que l'any 1973 es disposà el pas elevat del tren la comunicació de la ciutat amb el seu parc estava condicionada pel terraplè del tren. Al pas per la Ronda Ferran Puig el tren discorria al nivell del carrer. Quan passava un comboi es tancaven les barreres i el trànsit quedava interromput. En el carrer de Figuerola s'obria el terraplè i es passava per sota un pont que permetia la circulació del tren. Igual situació es repetia a l'Avinguda Ramon Folch. Però després calia traspassar el Güell que corria paral·lel al passeig de la Devesa. Ho facilitaven tres ponts: el de Can Vidal, a la Ronda Ferran Puig, pont d'obra apte pel trànsit rodat. Pont Eiffel, només per a vianants que comunicava el carrer Cerverí amb la Devesa. I l'anomenat pont del rellotge per carruatges i vianants, comunicant amb l'Avinguda Ramon Folch. Construït també per la casa Eiffel.
L'ús que els gironins hem fet de la Devesa ha variat molt al llarg del temps. Amb més o menys intensitat, sempre s'ha abusat del parc, ubicant-s'hi activitats no adients. També sempre ha servit d'esplai pels ciutadans. En unes èpoques més que en altres. I també d'acord amb les estacions. Especialment l'estiu ha estat l'època de més concurrència. Si no comptem les Fires que porten al parc la màxima vitalitat, però també el màxim sacrifici. Abans la característica tardoral de la Devesa era la catifa constituïda per la fullaraca caiguda dels arbres. El parc urbà ha estat l'espai usat pels esportistes. Especialment pels dedicats a la natació quan a la Devesa hi havia la única piscina de la ciutat. Pels nens dels col·legis la tarda dels dijous. Per la classe de gimnàstica dels estudiants de batxillerat i del magisteri. Pels passejants de migdia i vespre dels diumenges d'estiu. Per les mainaderes i les mares amb fills petits. Pels exercicis i les desfilades de la tropa. Era el pas pels aficionats als toros camí de la plaça. Pels habitants de la zona rural de l'esquerra del Ter i pels de la ciutat que anaven a passar la tarda a la Fontajau, al Puig d'en Roca o a Les tres Alzines. Pels que dediquen un temps a caminar a bon pas o a pas lleuger per controlar el seu pes i evitar la obesitat. Pels jubilats que els lleu passejar a qualsevol hora.
Sant Daniel és el paradís d'artistes i poetes. Lloc de pas per excursionistes que pugen a Sant Miquel o als Àngels. Espai ideal per als que fan salut caminant fins algunes de les innombrables fonts per beure uns vasos d'aquella aigua que ho cura tot, o per omplir-ne una cantimplora, unes ampolles o una garrafa. D'esperits delicats que gaudeixen collint violetes per fer una gentil toia. Pel que una part de la seva vivència de la Quaresma consisteix a seguir devotament el camí del Calvari. O dels que en qualsevol moment de l'any els abelleix participar en la senzilla i alhora sublim litúrgia benedictina.
Tant a Sant Daniel com a la Devesa es fa ben patent el pas de les estacions, amb la humitat i la caiguda de les fulles a la tardor. Amb l'aspecte letal de la vegetació a l'hivern. Amb l'esclat lluminós de la primavera. Amb la xardor de l'estiu que invita a aprofitar la frescor de l'aigua de les fonts i l'ombra que generosament proporcionen les arbredes.
Amb aquesta glossa de les dues joies de Girona que són Sant Daniel i la Devesa, m'acomiado dels lectors fins al 2 de setembre. Desitjant a tothom un bon estiu.
