Vaig començar a llegir una tarda que m'avorria. Recordo que no vaig entendre res. O, més ben dit, que no va servir per alleujar el meu avorriment. No vaig tornar a agafar un llibre fins a l'estiu següent, quan ja transitava entre els set i els vuit anys. A casa teníem una biblioteca acceptable, en la qual es barrejaven tot tipus d'obres: antologies de contes escandinaus i enciclopèdies, novel·les franceses dels anys 50 i diccionaris de mitologia, la sèrie d'Hèrcules Poirot i els títols de Mark Twain. Sé que, en aquest sentit, vaig ser un privilegiat. Era una època pobra en molts altres aspectes. Recordo els televisors en blanc i negre i els carrers sense il·luminar. Aconseguir una línia de telèfon portava anys, els cotxes no tenien aire condicionat i les monges feien d'infermeres. Els antibiòtics s'administraven gairebé sempre per via intramuscular, el que et garantia doloroses injeccions si paties d'otitis o angines. Per descomptat no existia internet ni els videojocs ni els canals temàtics de televisió. El temps transcorria més lent, exigia una mica de la teva part. Ens entreteníem de vegades de la forma més absurda: amb un oncle meu, per exemple, recorríem els carrers anotant en una llibreta el número de matrícula dels cotxes estrangers. El motiu d'organitzar aquestes llistes enormes i inútils continua sent, després de tants anys, un misteri per a mi, tot i que durant uns quants estius ens dediquéssim en cos i ànima a aquesta tasca. Havíem de combatre el tedi, la qual cosa exigia -a més d'anar a la platja- sortir a pescar, jugar a frontó amb una raqueta de tennis, perdre'ns pels penya-segats, buscar a l'atles la longitud dels rius o l'altitud de les muntanyes, llegir novel·les i còmics, anotar la matrícula dels cotxes, recol·lectar petxines, fòssils, monedes antigues, cromos, segells...

La dibuixant Ximena Maier ha escrit a El arte de pasarlo bien (editorial Nido de ratones) un llibre il·lustrat on es rememora aquesta infància anterior a l'estimulació digital, que va ser la de tants de nosaltres. No es tracta d'una falsa nostàlgia, sinó de la ferma reivindicació d'un món natural en el qual l'avorriment exercia el paper d'esperó de la imaginació. Els remeis eren universals i tenien molt poc de premeditats. S'aprenia a jugar a futbol al carrer, donant puntades a una pilota, o a nedar al mar; i, si t'enfilaves a un arbre, sabies que un dia o altre segurament cauries. Saltaves les tanques del col·legi per anar a jugar i, quan senties fam, robaves un nespre o una taronja o unes cireres a l'hort d'algun veí. Ximena ens explica que entre les alegries de la infància es troba mirar les flors, les plantes i els insectes d'un jardí amb lupa; fer un pícnic, construir una cabana, escriure un conte, dibuixar amb guixos a la vorera, llançar pedres perquè rebotin a l'aigua, agafar fulles seques abans que toquin terra, aprendre a xiular, jugar a io-io, construir castells de sorra, mirar la lluna plena, dormir sota les estrelles... era un temps prodigiós precisament perquè res era forçat, sinó que el joc seguia el compàs del despertar a la vida i no tenia altre sentit que la mateixa devoció per aquest misteri que és el joc. Un dia et disfressaves de pirata i l'altre de romà; a la setmana següent, escorcollaves amb uns prismàtics el cel, reconeixent per primera vegada el planeta Venus, els anells de Saturn o el guerrer Mart. «Soc un ferm partidari de l'autodisciplina -escriu Gregorio Luri en el pròleg al llibre-. Per això estic convençut que no hi ha autodisciplina sense domini de si, i no hi ha domini de si sense aprendre la importància dels límits d'un mateix i del món en l'experiència aventurera». L'art de deixar de banda l'avorriment, sense altra ajuda externa que la imaginació i els amics, és la millor recepta que conec contra una vida buida que necessita d'estímuls continus. Es madura en l'estabilitat de la família. I en l'ordre i el silenci del col·legi. I exercitant la sorpresa. I mirant la por a la cara. I descobrint en l'aventura la gramàtica precoç de l'alegria.