El president francès Emmanuel Macron va fer un discurs de gran calat davant els bisbes de França el proppassat 9 d'abril. Es tracta d'una reflexió madura, sense prejudicis, il·luminadora de com s'ha de plantejar positivament la relació de l'Estat amb el catòlics i amb les religions en general. Macron, cap d'una República que ha estat un segle llarg fent bandera de la separació entre Estat i Església, ha estat valent, ha demostrat que un líder autèntic no ha de buscar complaure sinó anar a l'arrel dels problemes.

Macron comença el discurs constatant que el vincle entre l'Església i l'Estat francès s'ha deteriorat, i que és important reparar-lo. Que la situació actual no és el resultat d'una decisió de l'Església sinó que els polítics han malinterpretat profundament el catolicisme. Deixa clar que l'Església avui no pot ordenar la vida moral, social, política com ho va fer en altres èpoques, però que tampoc se la pot reduir a l'àmbit de la privacitat i dels temples. Macron diu que l'Església en política ha tenir llibertat per ser inoportuna, que «en política sempre va avançada o amb retard» ( Mounier), que «és revolucionària i conservadora, i sovint les dues coses alhora» (de Lubac). Aquest paper qüestionador de l'Església, que sol molestar el governant de torn, especialment al nostre país, és avui més que important que mai per a la salut de la democràcia. L'Església ha de tenir la llibertat de ser ella mateixa, sense voler agradar o adaptar-se al pensament dominant.

El president francès sosté que la urgència de la política contemporània és trobar les seves arrels en la qüestió de la persona, i que en aquest camí ha de trobar-se el catolicisme, que ha tractat pacientment la qüestió durant segles. Concreta la qüestió de la dignitat humana amb dos temes d'actualitat: la bioètica i els immigrants. Reconeix el deure de protegir la vida, especialment la indefensa: «Entre la vida del nen que ha de néixer, la del que està al llindar de la mort o la del refugiat que ho ha perdut tot, hi ha aquest tret comú de privació, de nuesa i de vulnerabilitat absoluta».

En la immigració s'ha de conciliar «la necessitat humana d'acollir i la necessitat política i legal d'acomodar i integrar». Macron sosté que el primer deure de la política és la dignitat de la persona, i la primera de les dignitats és poder viure del propi treball. No es poden ignorar els problemes i la incertesa que les noves immigracions suposen per a la població local, que sovint reacciona amb un acte reflex de protecció que si no és atès derivarà cap opcions polítiques extremes. El papa Francesc va parlar de «prudència», Macron d'«humanisme realista». Afirma que en un context de declivi de les solidaritats i de l'esperança, els catòlics compromesos són una part de la nació que decideix fer-se càrrec d'una altra part, els més abandonats, vulnerables, amb independència de la seva ètnia o religió, «constituint així una part del ciment de la nostra cohesió nacional». I afegeix que com a president «s'ha de preocupar que aquells que treballen en el cor de la societat francesa, aquells que es comprometen a sanar les seves ferides i consolar els que pateixen, tinguin una veu en l'escena política, en la nacional i en l'europea». Macron diu que hem d'admetre la incomoditat d'un diàleg entre el poder polític i l'Església i les religions en general, i alhora admetre la necessitat d'aquest diàleg, perquè política i religió, cada una en el seu ordre de realitat, han d'apuntar a uns fins comuns, que són el significat de la vida i la dignitat humana. Macron afirma amb rotunditat que «no soc l'inventor ni el promotor d'una religió estatal que substitueixi la transcendència divina per un credo republicà». Aquesta és actualment la gran temptació del laïcisme, a Catalunya encara més que a França.

Afirma també que «França s'ha enfortit pel compromís dels catòlics», i que «la saba catòlica ha de contribuir una i altra vegada a la vida de la nostra nació». Catalunya també s'ha enfortit amb el compromís dels catòlics. Només en l'àmbit social, podem recordar des de la immensa tasca educativa i assistencial de tantes comunitats religioses en els darrers dos segles fins a l'ajuda de Càritas als mes necessitats a la darrera crisi. Però a Espanya i a Catalunya avui, ¿quin líder polític s'atreveix a reconèixer públicament el paper de l'Església i dels catòlics a la nostra societat, i el seu dret a ser escoltats a la vida pública?

Aquest mes de maig José Casanova, professor de la Georgetown University i un referent mundial de la sociologia de la religió, va parlar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. El seu discurs té moltes coincidències amb el de Macron a l'hora de posar en crisi la teoria de la secularització. Casanova sosté que així com la modernitat a Europa s'ha identificat amb la secularització, als EUA i a la resta del món les persones i les societats generalment han esdevingut modernes gràcies a la vivència del fet religiós. Posa l'exemple de l'explosió de pluralisme religiós que hi va haver als EUA després de l'independència i que perdura fins avui, o com a Llatinoamèrica en els darrers 40 anys han reeixit amb força de tot tipus de religions. L'arribada d'immigrants de la resta del món amb una marcada identitat religiosa qüestiona la nostra identitat. Però, segons Casanova, el nostre país torna a anar amb el pas canviat: aspirem a ser els campions del laïcisme quan part d'Europa i la resta del món està entrant en una nova edat global postsecular.