Els nous governs de Catalunya i Espanya es veuran les cares aviat. Hi ha una remor general com de pregària perquè s´entenguin. Són molts i variats els interessos que aposten per una distensió. I a Madrid es pregunten quines concessions viables podrien desactivar l´independentisme. S´especula amb les seves causes i en com poden corregir-se per revertir-ne també l´efecte. Si ho miren així, s´equivoquen.

Diversos factors van catalitzar l´esclat de l´independentisme, però si no s´haguessin donat aquests, n´haurien estat uns altres. L´important és que el substrat existia, a punt d´emergir, i la raó no és altra que el relleu generacional dins el catalanisme. Està fent quaranta anys de moltes coses. Als ulls dels que van patir el franquisme de primera mà, l´autonomia del 1979 va constituir un avanç sideral, un progrés infinit, ja que el punt de partida era zero. Però els qui en aquells moments tenien entre vint i cinquanta anys, i constituïen la força motriu del canvi, ara en tenen entre seixanta i noranta. La majoria estan retirats. Dels que avui tenen entre vint i cinquanta anys, llavors la majoria encara no havien nascut, i els més grans, com a màxim, anaven a l´escola primària.

Aquestes persones van arribar a la consciència política amb el règim del 78 plenament instal·lat i amb una Catalunya autonòmica i estatutària. No tenen cap raó per comparar el present amb l´infern de la dictadura. Si de cas, comparen els seus somnis amb la realitat que viuen, que és la definida per l´Estatut, i si la troben insuficient i limitadora no pensen que fa molts anys encara era pitjor; pensen que podria ser molt millor. Aquest és el substrat de l´independentisme, com ho és d´altres sacsejades polítiques que qüestionen els fonaments de l´estat de coses, per bé o per mal.

El canvi d´horitzons és una característica pròpia de qualsevol relleu generacional. Gràcies, pares i avis, per dur-nos fins aquí, però no en tenim prou. Per això és molt improbable que l´independentisme deixi de ser hegemònic en el si del catalanisme. Fets com l´aplicació del 155 no porten aquesta gent a pensar que podria ser pitjor, sinó a ratificar-se en l´esgotament del sistema i la necessitat de capgirar-lo. Pedro Sánchez s´equivocarà si no entén aquesta realitat; val més que Miquel Iceta i Meritxell Batet li ho expliquin ben explicat, i que els escolti. Pot créixer, estancar-se o minvar, però el separatisme ha arribat per quedar-se i ser poderós durant una bona temporada.