No sé si ho he de creure. Em sembla d'un surrealisme tan esperitat que he arribat a pensar que es tracta d'una broma, d'un acudit d'aquells que no fan gràcia. Resulta que la senyora Rosa Maria Ganso, regidora de l'Ajuntament de Pinto, al sud de la Comunitat de Madrid, en una sessió plenària del consistori, va defensar, fa dues setmanes, la necessitat d'afavorir la prostitució a fi d'atendre les urgències sexuals dels discapacitats i dels lletjos. Ho va dir amb paraules severes i la SER n'ha publicat l'enregistrament sonor. La senyora Ganso, que és regidora pel Partit Popular, s'ha alçat defensora de la prostitució, només en cas que siguis un discapacitat o siguis lleig, davant la proposta del partit socialista de regular-la, de controlar-la una mica, de no deixar, en una paraula, que el poble s'omple de cases d'alegria pecadora.

He de dir que l'expressió «cases d'alegria pecadora» l'he extreta del llibre de Bartomeu Llinàs El peix de vidre, editat de fa poc per Lleonard Muntaner. Així, a la pàgina 71, un capellà castrense expressa la seva gratitud cap a un soldat perquè mai no va dir que l'havia vist sortir, a Saragossa, d'una casa d'alegria pecadora. Ajuntades, les dues paraules creen un cert impacte. Podria haver estat només una casa d'alegria però l'escriptor hi va voler afegir un adjectiu que ve a dir-nos la casta d'alegria que es troba a aquella casa: una alegria pecadora. I és que tot d'una penses que, si l'alegria és pecadora, és més alegria. Com si et vinguessin ganes d'advertir als amics que, si algun dia volen donar-te una satisfacció, una alegria inesperada, procurin que sigui pecadora.

El fet és que els socialistes del poble de Pinto volien regular la presència de putes al seu municipi i la senyora Ganso va oposar-s'hi, perquè pensava que discapacitats i lletjos tindrien necessitat d'aquest servici i es tractava de mirar per ells. Una bella manera d'atendre els serveis socials. Però llavors una pregunta cau per ella mateixa: A la ment de la regidora -no sé si en podem dir putòfila-, no hi cap la possibilitat que aquells que no són discapacitats ni lletjos també sentin la necessitat d'acudir a aquelles cases? La senyora diu que els homes són puters, segons l'estadística que maneja, ho és un de cada tres. Ella va fer servir la paraula castellana « puteros», que significa, segons el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua: « dicho de un hombre que mantiene relaciones sexuales con prostitutas». Ja se sap que els diccionaris sempre són freds, com si els haguessin desinfectat. Però no sé si la senyora volia dir que els homes són puters de natural. Vull dir que la naturalesa ens ha fet puters a un de cada tres. Una cosa tenim clara: La senyora Ganso mirava pel benefici dels discapacitats i dels lletjos. I, des del moment en què va fer servir les dues paraules, ens veiem obligats a entendre que no considerava que la lletjor fos una discapacitat. No tots -afegí-, som rossos i guapos. Això és una evidència. Sembla, emperò, que associa la rossor a la bellesa. Per què ho fa? Si ajuntes la rossor a la bellesa és perquè ets un romàntic. I alguna cosa de romàntica, ben segur, deu tenir la senyora Ganso. El Romanticisme, que procedia dels països del nord d'Europa, assimilà la rossor a la bellesa: les princeses del contes són rosses, les heroïnes dels romanços populars també són rosses, els prínceps galants són d'una rossor insuportable. L'heroi és ros com una espiga. L'heroïna és rossa com un fil d'or.

Però hauríem de definir els criteris que ens permetin concretar en què consisteix la lletjor. Qui és un home lleig i, per tant, capacitat per acudir a les cases d'alegria pecadora? La desgràcia seria que et trobassis a la frontera entre la bellesa i la lletjor. Llavors, què fas? Els vells moralistes recomanen estimular la pietat cap als que Déu ha fet lletjos. La proposta de la regidora de Pinto es pot considerar una incitació a la pietat? No ho sé.