El primer filòsof de la Història, Tales de Milet (s. VI a.C) va adonar-se que no se sabia res de l'univers, gràcies a ell va iniciar-se el pensament cosmològic, l'enraonada permanent entre l'home i les coses, un diàleg que encara dura, atès que l'univers ens és encara misteriós per desconegut. «El que sabem del món és una gota d'aigua, el que ignorem és un oceà», va escriure Bertrand Russell. La màxima preocupació de Tales fou esbrinar la realitat externa per entendre-la; ell, home fornit en el camp, arribà a la conclusió que tot és aigua i que els éssers vius no som res més que unes insignificants gotes. La seva tesi la sostingué en una física flaca, en què tot principia en l'aigua i tot acaba en l'aigua.
Aquest primerenc pensador també, malgrat el seu interès per la física, arribà un moment en el seu trajecte vital que s'entrebancà amb ell mateix i ens regalà aquesta reflexió sobre la vida, agraint-li tres coses: «Dono gràcies als déus per tres raons: soc una persona, no una bèstia, soc grec, no soc bàrbar, i soc home, no dona».
Ja sé que des de criteris intel·lectuals i morals actuals el seu enunciat solemne pot interpretar-se com un manifest xenòfob i misogin, puix que situa etnocèntricament els grecs com una raça superior, culta i civilitzada, i menysté la dona emplaçant-la en una posició d'inferioritat.
Els humans ens assemblem al desplegament filosòfic dels grecs. Quan obrim els ulls ens meravellem descobrint l'existència de tantes coses belles, que ens atreuen, ens interpel·len, ens encurioseixen, i triguem molt a endinsar-nos en el propi jo; la realitat externa és llaminera i accessible i el món interior pensarós i fosc. A l'adolescència ens trobem i ens qüestionem.
Fa poc, en el mercat central de Girona, em vaig trobar amb companys de la infància, en Martí, la Roser, en Lluís i la Maria-Gràcia, que feia més de cinquanta anys que no ens vèiem. Havíem compartit pupitres, bancs en el cinema, jocs en els patis i a la riera i festes populars. La conversa fou llarga i intensa, ens saltàrem les anècdotes i ens plantejàrem el sentit de les nostres existències i com havíem arribat als setanta anys sense estar massa espatllats manifestant finalment la nostra satisfacció pel fet d'estar vius i gratificats; concloguérem proclamant que la vida ens ha tractat molt bé.
Les cinc persones davant la peixateria d'antuvi ens preguntàrem per què havíem d'estar contents a la nostra edat i per quins motius havíem de donar gràcies a la vida. Cert que abans de tancar el diàleg reflexionàrem sobre unes imatges penoses i dramàtiques de com vàrem conèixer la vellesa quan érem petits. Recordàrem aquells pobres ancians de cossos corbs per tantes feixines de bruc i feixos de llenya traginats, de tantes hores ajupits en els horts o fent feines feixugues i mal remunerades; semblaven andròmines que els familiars asseien a la porta de les cases perquè un raig de sol els escalfés. Vells que no cobraven cap pensió i nosaltres pensàvem que representaven una nosa. Alguns homes grans ens preguntaven els noms dels pares i oncles. Els recordaven de quan eren joves i ens contaven algunes vicissituds com també plasenteries, però nosaltres, xics desentenimentats, aquestes historietes ens avorrien i procuraven fugir aviat.
La vida també ens sotraga i a tots cinc ens ha sacsejat. La vida ens regala molt, però de la mateixa manera la vida ha manllevat persones molt estimades amb les quals restaven converses pendents per poder expressar reconeixement per totes les ajudes rebudes. També ens ha apartat del nostre costat per malentesos o disgustos persones volgudes. La mare sempre em deia que el pitjor mal que ens pot passar era rebre disgustos, res castiga tant i res ens envelleix i ens emmalalteix com el disgust. No estem mai preparats per encaixar disgustos inesperats si procedeixen d'homes o dones molt i molt apreciats.
Tanmateix tornem a la joia de viure. Els tres grans arguments, que contemplàrem com elements satisfactoris i que donen significant plaent a la vida, van ser: el primer de tots que no hem anat a cap guerra. Els cinc vàrem viure la llarga postguerra; un confessà que son pare havia tornat a l'any 1939 mal ferit, la salut se li anà deteriorant i poc després morí. La segona raó és que cap de nosaltres havia passat fam. No ens alimentaren de cares menges, però mai ens faltà pa i un plat de patates a la taula. La tercera, que havíem tingut la sort de tractar amb bons metges i no amb la medicina mercantilitzada, que és un laberint sense sortida amb molts quiròfans sempre a punt d'operar-te.
Per acabar el que ens vitalitza de veritat i ens confirma que la vida mereix ser viscuda és l'estimar. L'amor és el motor de tot allò que hi ha de bo a la història de la humanitat: l'Art, la Filosofia, la Literatura, la Ciència. Ho matisàrem emperò de la següent manera: un valor espiritual cabdal és la capacitat d'emocionar-se puix que quan no s'experimenta cap emoció, no es viu plenament. També destacàrem l'actitud, la disposició oberta i constant per encuriosir-se, per aprendre, tot acceptant que vàrem néixer ignorants i a la nostra edat ens queda molt per enriquir el nostre esperit. Tanmateix la més fonamental de totes és estimar i sentir-se estimat. Sense l'amor la vida no té cap sentit.
