El suïcidi pactat d'un matrimoni d'ancians a Gijón obre la finestra per ventilar l'olor de resclosit de la pèssima resposta que donem a l'envelliment com a societat. A aquesta parella sense fills els havien assignat l'estada en residències separades. Es van reunir de nou a casa i ell es va encarregar d'acabar amb la situació amb una pistola de fabricació casolana.
Ignoro si han estat reivindicats per al còmput de la violència de gènere, amb la qual es venien emmascarant -i escombrant cap a casa- alguns casos de gent gran en pèssimes condicions de vida per Alzheimer, Parkinson, ictus i altres malalties incapacitants, càncers en marxa, escasses expectatives i, en molts casos, depressió.
Des de la perspectiva de gènere només es veia que un home havia matat una dona, pel fet de ser-ho, i després s'havia suïcidat. Girant 360 graus al voltant del cas, apareixen més perspectives.
El suïcidi és la primera causa de mort no accidental en persones grans. El 40% dels suïcides espanyols són vells. El fenomen no és nou. En 35 anys de periodisme he sentit explicar molts casos de gent gran que, perduda alguna capacitat o la seva parella, es van treure del mig. Sens dubte queda un registre estadístic i, també sens dubte, cada cas s'amaga tant com es pot per vergonya social. No és secret, però no se'n parla.
No crec que ningú se suïcidi en estat de felicitat, però tampoc que la medicació antidepressiva millori massa situacions personals la realitat catastròfica de les quals va més enllà del propi estat d'ànim, tot i la tenacitat psicològica que la vida no és d'una manera ni d'una altra sinó segons es miri. A la vellesa, perllongada com mai, no procurem qualitat de vida ni facilitem qualitat de mort.
