El president Quim Torra parla de «crear un altre 1 d'octubre» i de «fer efectiva la república». Les bases d'ERC pressionen perquè la conferència nacional d'aquest cap de setmana inclogui la via unilateral en les seves conclusions. S'està instal·lant la idea que l'error d'octubre no va ser proclamar el que no es podia aplicar, sinó la renúncia a intentar-ho. Que el recompte de forces ho desaconsellés no sembla tenir gaire importància. Carles Puigdemont és el gran capdavanter d'aquesta tesi; al seu parer, el gran error va ser la marxa enrere de la declaració del 10 d'octubre.

Amb la màxima ambició per bandera, s'apropa la visita del president català a l'espanyol Pedro Sánchez, de la qual s'espera l'inici d'una etapa basada en el diàleg i en la negociació que permeti revertir els efectes del 155, recuperar competències i recursos perduts els darrers anys, i no haver d'estar sempre pendents de quina clatellada recentralitzadora li caurà de sorpresa a la Generalitat. Però el que no pot esperar-se de Sánchez és que accepti el dret de Catalunya a l'autodeterminació; fins i tot una relació gaire bilateral està fora del marge de maniobra en què es mou aquest cap de govern amb 85 diputats. Al contrari: per començar qualsevol mena de camí d'entesa, la Moncloa demanarà a la Generalitat que no surti dels rails de la legalitat constitucional. I això ho saben tots els dirigents dels partits que governen Catalunya. Ho saben i accepten treure el millor rendiment del marge de maniobra. Però, tot i això, parlen d'un nou 1 d'octubre, de fer efectiva la república i de no renunciar a cap via, és a dir, tampoc a la unilateral. Com es lliga aquesta dualitat?

Permetin-me citar un cop més la frase de Josep Pla que, al meu parer, defineix el moment del procés: «L'ideal consisteix a fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap». Les il·lusions ens mantenen vius i no creure-se-les gaire ens estalvia caure en la melancolia i la depressió quan no es compleixen. La independència exigeix, almenys, dos requisits: una majoria mobilitzada i una gran feblesa de l'adversari. Mentre s'espera l'adveniment de la segona, cal que no es perdi la primera. Si els líders sortissin a dir que la independència va per molt llarg, que potser trigarà dècades, els efectes serien desmobilitzadors. Per evitar-ho, es proclama l'objectiu un dia i un altre, sense posar-li data. Així es manté viu l'independentisme, que no és condició suficient però sí que és condició necessària.